Parlant la gent s’entén… o no!

El problema lingüístic que em planteges, Rosa, és força recurrent. En el cas concret d’encandilar, sembla que hi ha pocs dubtes. L’etimologia ens explica que pot derivar de candela, però que en darrera instància hi té influència també candil. Aquesta paraula no existeix en català, per tant, difícilment podem pensar que sigui una solució genuïna, i llevat que no tinguéssim alternatives nostrades (com passa amb les paraules procedents de l’anglès en els llenguatges tècnics, per exemple), no sembla una bona alternativa per al nostre sistema. Per tant, la condemnen a ser un castellanisme fora del sistema (o millor dit, ja ha estat condemnada pels que en saben més que nosaltres fa anys!).

Tanmateix, la qüestió no és tan senzilla, sobretot des del punt de vista de l’emissor, del parlant. Fa molts anys que la gent em pregunta coses semblants a: «Això com es diu en català?», «Està ben escrit?» o «Existeix aquesta expressió?». Tant si les responc taxativament com si en faig unes quantes propostes, perquè no existeix una solució única, una rèplica força habitual és: «Doncs sona millor en castellà» o «No és ben bé el mateix.»

Per què tenim aquesta sensació, Rosa? Per què tens la certesa que encandilar és una paraula que pertany al teu sistema lingüístic i no et passa el mateix amb l’expressió ens veiem? Sembla evident que aprenem les llengües per imitació i que copiem els models que tenim al nostre voltant. Si demanéssim a un jove vilafranquí que s’acomiada amb ens veiem per què ho diu d’aquesta manera, suposo que ens miraria amb cara estranyada i ens preguntaria si és que n’hi ha cap altra, de fórmula de comiat, o —sent optimistes— que fins després o a reveure fan carca (ningú no et dirà, em penso, que amb un ja ens veurem després ho tindríem resolt). Segurament, per a ta mare —i per a tu per herència imitativa— enlluernar o encisar tampoc us sonen tan adients, o no amaguen tants matisos, com encandilar.

És molt complicat, però crec que en el fons l’origen de tot plegat és un complex d’inferioritat lingüística dels parlants. No és només que creguem que som més graciosos o més guais quan expliquem un acudit en castellà o que som més intel·lectuals quan inserim algun anglicisme en el nostre discurs; el més greu és que oblidem els recursos de què disposa el català —com qualsevol altra llengua— per construir les paraules i les expressions que necessitem i calquem les d’altres llengües.

No és que les nostres solucions —les del català— no siguin descriptives o no compleixin amb els requisits comunicatius, és que no les coneixem o les tenim mig amagades en un territori lingüístic poc o gens vertebrat. A aquest procés, hi contribueixen els mitjans de comunicació d’una manera exponencial. L’empobriment lèxic i estructural del català (dels seus parlants) és tan aclaparador que molts lingüistes parlen —amb raó— de catanyol.

He llegit recentment a Moo Pak, una novel·la molt recomanable, una frase que m’ha fet reflexionar sobre la comunicació: «Fins i tot els nostres éssers més propers parlen una llengua que no acabem d’entendre.» Hi estic d’acord, les llengües per si mateixes són tan ambigües que no ens podem entendre del tot mai; però no cal posar-hi més bastons a les rodes: respectem-ne les regles.

(Article publicat al setmanari El 3 de vuit, el 25 de gener de 2013)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: