Quan el tonto va al mercat

Suposo que saps, Rosa, que ahir, 21 de març, era el Dia Mundial de la Poesia. Així que la meva primera intenció en encetar aquest article era escriure un text que servís per homenatjar la poesia, malgrat que no en sóc un gran lector. Aprofitant que havies parlat de mercats, potser podria haver transcrit alguns versos del poema «Tot l’enyor de demà», de Salvat-Papasseit, escrit al llit, malalt de mort, en el qual el poeta avantguardista evoca una deliciosa escena de les anades i vingudes al mercat de la gent del barri:

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

Però com que aquesta setmana també hi havia el Dia Mundial de la Discriminació Racial i el Dia Mundial Forestal (i el 20, el Dia Mundial de l’Aigua i el de la Felicitat), m’han començat a vindre unes suors fredes perquè no tindria suficient espai per fer-hi esment de totes les celebracions internacionals de la setmana. I encara menys per dir alguna cosa del Dia del Pare (el 19). Em semblava injust discriminar cap festivitat a favor d’una altra, i el que és pitjor, que això fomentés que se’n fixés una altra, diguem-ne: el Dia Mundial de les Celebracions Mundials Discriminades.

Així que entre tantes majúscules i amb símptomes de mareig incipient, he decidit seguir-te la veta i parlar dels mercats. He fet un esforç per recordar quan hi anava amb la mare, a Santa Pola, i em quedava bocabadat davant la parada dels animals —bé, en realitat, em quedava embadalit només amb els ànecs grocs—; o bé per recordar el mateix mercat quan ja llostrejava i rematàvem la nit de festa amb uns xurros oliosos del quiosquet, que acabaven de remenar l’alcohol que rosegava pels budells. També tinc memòries de mercats musicals, associo els meus moments de felicitat al principi del segon acte de La Bohème. Trompetes joioses i vivaces que sonen entre els reclams dels venedors: «Aranci, datteri!/Caldi i marroni/Ninnoli, croci. Torroni!», i serveixen de melodia de fons per a la història d’amor de Rodolfo i Mimí.

Tanmateix, Rosa, no he pogut deixar-me’n anar del tot. Volia no destorbar-te amb la fastigosa actualitat, però quan recordava la teva descripció costumista del mercat, de seguida em venien al cap adjectius (o sintagmes) afegits que modificaven el retrat: immobiliari, de valors, negre, laboral, europeu, únic, de lliure circulació, neoliberal. I em venien més basques, perquè aquest florit exercici adjectival del capitalisme no evita que molta gent (que tu també hi esmentaves) vagi al mercat a remenar contenidors a la recerca d’un rosegó per distreure la gana. I és que el Rato, l’Strauss Kahn o la Lagarde de torn saben que som uns ximplets i sempre hi arribem quan el mercat ja s’ha acabat.

(Article publicat a El 3 de vuit, el 22 de març de 2013)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: