Un cànon casolà

Em permetràs que aquesta setmana, Rosa, tenint el Sant Jordi a tocar, deixi de banda la conversa —tan interessant— sobre la felicitat sòlida i l’alegria líquida que vas encetar la setmana passada i et parli dels llibres que més m’han interessat enguany. La llista no pretén ser exhaustiva (no llegeixo tant com m’agradaria), ni alliçonadora (no en tinc la preparació) i tan sols m’hi autoimposo una limitació: que les obres estiguin escrites en català, ja sigui com a llengua original o traduïda. Així que sense més preàmbuls (i sense cap ordre d’importància predeterminat):

  • La mala reputació (de Bel Olid, Editorial Proa): un caramel de cafè. Podria aturar-me i no explicar-te’n res més. No ho necessita, però empitjoraré la primera frase i et diré que és un recull de contes breus (molt breus la majoria) que et transmeten una sensació de plaer estètic (quan fas l’acció física de llegir-los) i, alhora, quan hi reflexiones, un neguit vital que pot arribar a ser angoixós.
  • Moo Pak (de Gabriel Josipovici, traduït per Ferran Ràfols, Raig Verd Editorial): una ¿novel·la? que no es pot abandonar després de llegir els primers fulls (reconec que me’n van venir temptacions). Després vaig haver de llegir-la dos cops. Les reflexions del protagonista (Jack Toledano, un escriptor peripatètic) les trobo tan properes a les que jo mateix em plantejo que, de vegades, dubto de si em coneixia en Josipovici o és que, en el fons, tots ens assemblem més del que ens pensem.
  • El sentit d’un final (de Julian Barnes, traduït per Àlex Gumbau, Angle Editorial): aquesta novel·la reuneix dues característiques que la fan imprescindible: t’interpel·la durant tota la història fins al punt que et replanteges la vida (la teva i la de la resta de la gent) i quan acaba, t’adones que no t’ha deixat cap agafall on consolar-te, que n’has de seguir cercant pel teu compte. Una història que emociona.
  • Els papers pòstums del club Pickwick (de Charles Dickens, traduït per Miquel Casacuberta, Editorial A Contra Vent): la novel·la de Dickens no és cap descobriment, no cal dir-ho, però la traducció de Casacuberta, necessària perquè la canònica de Carner havia envellit molt malament, és una meravella (i un risc, a priori); de fet, el traductor la va publicar per compte propi, com un projecte personal, i ha acabat cridant l’atenció d’editorials, públic i, fins i tot, rebent el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció de 2012.
  • L’elegància de l’eriçó (de Muriel Barbery, traduït per Anna Torcal i Salvador Company, Edicions 62): potser penses que no hauria d’estar aquí, perquè és un llibre més antic, però jo l’he descobert fa molt poc. I si ja l’has llegit, tal vegada, pensaràs que no casa el meu habitual rigor lingüístic amb aquesta recomanació, perquè s’ha de reconèixer que la traducció és justeta i a més, almenys la meva edició, és plena d’errates. Però què hi farem, Rosa, és una OBRA MESTRA.

L’espai no em permet parlar-te d’altres llibres que també recomanaria (Nataixa i altres històries, El quadern gris…) ni dels que esperen el seu torn a les prestatgeries (Primavera a Pequín, El llaütista i la captaire…), ni tan sols dels que compraré dimarts: L’escombra del sistema, El parèntesi més llarg, Marges i, potser fins i tot, Victus. Sigui com vulgui, ja en parlarem un dia d’aquests davant d’una infusió.

Bona diada de Sant Jordi!

(Article publicat a El 3 de vuit el 19 d’abril de 2013)

Cartell d'APTIC per a la Diada de Sant Jordi 2013

Cartell d’APTIC per a la Diada de Sant Jordi 2013

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: