Eppur si muove!

No sé per on començar avui, Rosa. Quinze dies sense dir ni ase ni bèstia en són massa en els temps que corren. Cada dia llegeixo, sento o veig notícies que em semblen més adients per a un programa produït per El Terrat, que no pròpies d’una societat mínimament racional. Reconec que ja no sé si estic indignat o aquesta indignació ha donat pas a un estat asèptic de menfotisme.

Hi ha presidents de la Generalitat que han promogut lemes de l’estil: «Fets, no paraules»; els del mateix partit, ara, diuen que «s’ocupen dels problemes reals de la gent»; i encara recordo alguns que deien el 2006 «que guanyi el sentit comú.» Són els mateixos que defensen «la llibertat d’elecció de llengua», i sempre obliden afegir-hi que creuen en la llibertat d’elecció de la llengua espanyola, no pas de les altres. El pitjor d’aquests leitmotivs no és que se’ls empesquen per a la campanya electoral —tot i que ben pensat, quan no és campanya electoral?—, sinó que els repeteixen a tort i a dret fins que els equips de màrqueting n’inventen uns altres… i així, queden retratats una vegada i una altra.

Per exemple, dimecres dia 15 de maig s’aprovava a les Corts Valencianes amb els vots del Partit Popular el vet a totes les iniciatives parlamentàries que emprin la denominació País Valencià. Una clara mostra de llibertat d’elecció. El mateix dia, el PSC votava en contra de l’ús preferent del català en l’administració catalana, juntament amb PP i C’s; d’això, Rosa, en podríem dir que són fets, no paraules?

Tant és, aquestes coses, en realitat, no són els problemes reals de la gent. Tampoc no ens hauríem d’amoïnar gaire. Els problemes reals de la gent són el treball, l’economia i els drets, oi? En el meu cas, el treball dels funcionaris em cau prop, ja que la meva dona treballa de mestra per a la Generalitat. Doncs resulta que una comissió d’experts designada pel Govern català ha recomanat limitar les places de funcionaris només a aquells càrrecs que requereixen l’exercici de l’autoritat (policies, inspectors…). D’altra banda, un membre de l’Instituto Juan de Mariana, pròxim al PP, propugna que els vots es venguin com si fossin xurros, és a dir, que qui més diners té, en podrà comprar més —potser s’ha inspirat en l’elogi als pijos de Llanos de Luna al Godó, on va declarar a 8tv que aquests són necessaris perquè gasten i consumeixen molt.

Encara sort que si ens deixen sense feina i tampoc no tenim diners per votar, ens quedarà el sentit comú! El Partit Popular, per honorar aquell clarivident lema del 2006, ha decidit il·lustrar la ciutadania amb exemples fàcils d’entendre mitjançant un rerefons històric amb la idea que no es repeteixi; així, qualsevol cosa poc edificant la comparen amb el nazisme (el Govern català, el dret a decidir, els escraches…) o si no ho consideren tan menyspreable, amb ETA (avortament). I per arrodonir-ho, atès que la comunitat científica no està a l’altura, han endegat una campanya per crear llengües, suposo que a l’encalç de la llibertat que prediquen: mallorquí, menorquí, valencià, LAPAPYP o LAPAO.

Estic convençut, Rosa, que cap d’aquests profetes del sentit comú senten remordiments, com li passa al protagonista de Delictes i faltes. D’una banda, estan segurs que fan el que toca; de l’altra, són tan rucs que no s’han adonat que el lapao ja és un dialecte parlat a una part de la Xina meridional, Birmània i el Tibet.

(Article publicat a El 3 de vuit el 17 de maig de 2013)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: