Sant Pompeu Fabra

No t’impressiona, Rosa, la gent que té les idees clares? A mi, sí; i encara més, si aquesta claredat d’idees va lligada a la joventut i a una vocació inequívoca. L’anècdota que explicaves de l’Eulàlia Valldosera —amb divuit anyets!— em porta a la memòria aquella frase, vull creure que hiperbòlica, de Jorge Luis Borges (ja em perdonaràs la traducció): «Com Thomas de Quincey i tants d’altres, he sabut, abans d’haver escrit una sola línia, que el meu destí seria literari.» 

No és que siguin casos extraordinaris, casos que només els passen als artistes o als genis; tothom en coneixem, de persones amb aquesta capacitat per decidir què volen ser, com arribar a sortir-se’n i no defallir mai tot i els entrebancs. Des de l’amiga que volia ser mestra per tenir una nòmina segura (parlem d’altres temps, per descomptat) fins a la que ha arribat a ser traductora a l’ONU, passant per l’amic que s’ha casat amb la noia més guapa de la classe, malgrat haver estat refusat mitja dotzena de vegades abans del sí definitiu (almenys això van dir a l’església).

Aquesta setmana passada vaig assistir a una jornada sobre llengua catalana organitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Estava dedicada al diari Ara (al seu model lingüístic) i, a més, una sèrie d’alumnes de postgrau exposaven els seus treballs finals de màster. El més interessant, des del punt de vista lingüístic, va ser el veritable combat supradialèctic entre Albert Pla Nualart (cap de correcció del diari Ara) i Jaume Corbera (professor de llengua catalana de la Universitat de les Illes Balears), ordit per una figura a l’ombra, l’Albert Branchadell (professor de la UAB).

T’ho resumiré, Rosa: Pla Nualart està convençut que la millor solució per trobar un català escrit amb el qual s’identifiquin els parlants és acostar-lo al dialecte amb més pes demogràfic, en aquest cas el dialecte central (parlat a la província de Barcelona, Girona i bona part de Tarragona), encara que això signifiqui bandejar solucions fabrianes, com l’actual regla normativa dels pronoms febles, o fomentar l’ús d’estàndards distints en els diversos territoris, un per al País Valencià, un altre a Catalunya, etcètera. Corbera, per la seva part, sosté que s’han de respectar els postulats de Pompeu Fabra i que s’ha de construir un estàndard composicional, és a dir, que no reflecteixi els trets d’un sol dialecte, sinó que en sigui la suma. S’ha de dir que defensa aquesta postura amb una vehemència extraordinària.

Quan sóc testimoni d’aquestes discussions, tant a conferències, jornades o congressos com a través dels mitjans de comunicació (articles, fòrums, xarxes socials), sempre em sobta, d’una banda, l’acarnissament amb el rival, de qui hauríem de suposar un nivell intel·lectual alt i, per tant, tenir-li un mínim respecte; i de l’altra, la sacralització de certs postulats, alhora que obliden que en el discurs científic no hi caben els dogmes.

Durant uns moments de l’exposició de Jaume Corbera vaig tenir la sensació que estava assistint a l’entronització o a la santificació de sant Pompeu Fabra, com si les seves paraules fossin un mandat diví inalterable, ben bé com alguns que branden la Constitució espanyola.

No creus, Rosa, que el dubte et fa una mica més lliure, una mica més receptiu a les idees alienes i t’allunya d’imaginar-te el melic del món?

 

(Article publicat a El 3 de vuit el 31 de maig de 2013)

Advertisements

About aixòcomesdiu


One response to “Sant Pompeu Fabra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: