Repicar i anar a la processó

Els debats de política general són sucosos en tants sentits, Rosa, que cada sessió parlamentària donaria per a dotzenes d’aquestes notes que ens intercanviem nosaltres dos. I la conjuntura, com bé expliques, és tan interessant que tothom ens hi veiem empesos, a discutir propostes, vies, gestos, pactes i referèndums. Avui, però, si m’ho permets, em centraré en l’aspecte lingüístic que vas esmentar al final del teu escrit.

Hi constataves —fins i tot numèricament— les vegades que es pronunciaven les paraules cutre i burro en seu parlamentària. Quan sentia als parlamentaris dir aquestes rucades em venia al cap Luis Carandell, te’n recordes de les cròniques que feia a TVE? Era jo un nen quan el sentia parlar de retòrica parlamentària amb aquella veu rogallosa, una dicció absolutament perfecta i un posat pedant de noble il•lustrat. Carandell sovint parlava —si no m’erro— de la il•lustrada oratòria dels polítics de la República, per exemple, i la contraposava a l’escarransida xerrameca dels polítics de la transició. Què en diria, d’aquests polítics del segle XX que gairebé no va conèixer?

Si és cert el que ensenyaven a la facultat, que el món s’aprehèn a través de la llengua, i que cada llengua et fa percebre aquest mateix món d’una manera completament distinta i particular, la conclusió hauria de ser, per força, que els catalans —els d’aquí i els del sud, i els de les illes també— tenim una visió del món força trastocada, amb un munt de fronts oberts.

Cutre i burro són dos exemples paradigmàtics d’aquests fronts oberts. D’una banda, l’empenta invasora d’altres llengües, en particular del castellà, que ens fa perdre un llençol a cada bugada —allò que anomenem catanyol— i, de l’altra, el relliscós terreny dels registres.

Que en la parla quotidiana apareguin cutres, joders, buenos, xuxes o vales és un indicador ben evident de la normalitat que ha assolit aquesta invasió —gens— subtil del castellà en l’estructura del català; que ho faci en la parla dels polítics, periodistes, professors i personatges públics, és a dir, dels models per als parlants, hauria d’estar castigat per llei —o, com a mínim, professionalment. L’altra qüestió és en quin context s’empren aquestes paraules. És un assumpte més delicat (i potser més subjectiu), però no entenc pas que una colla de fills de papà que han rebut la millor educació —pagada— possible, i s’han preparat per dirigir un país, no sàpiguen que no es pot parlar de la mateixa manera a la processó que repicant les campanes.

Tal vegada, ens calgui un Carandell (en català) per donar lliçons d’oratòria a la Terribas (o a tants d’altres), que fa una estona m’ha fet ballar el cap amb un zasca

(Article publicat a El 3 de vuit el dia 11 d’octubre de 2013)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: