Sí, sí, com vulguis, María Antonia

Sí, Rosa, sí: oblidar-se dels sons de les llengües —de la fonètica i de la fonologia— és pecat mortal. Em fa l’efecte que era Truman Capote qui deia una cosa així com que a ell no li interessaven gaire els grans temes quan escrivia, sinó la música que formaven les paraules. 

Avui —dimecres a la nit—, quan esgarrapo aquestes notes, n’estic especialment convençut, d’això. Vinc d’un recital a la llibreria l’Odissea en què han cantat —literalment— els seus poemes i els d’altres, en Jaume C. Pons Alorda i en Josep Pedrals. A Pons l’havia vist a la presentació de Contrada (no sé si has llegit aquesta joia de Jordi Llavina ja o no, Rosa, però te la recomano fervorosament) i ja m’havia captivat es mallorquí verb que li raja a dolls. D’en Pedrals, en tenia bones referències i ha estat genial: provocador i juganer. Dos rapsodes dels nostres temps, que tan bon punt ens feien olorar roses com meconis. O citaven Jesulín de Ubrique i Miss Sinaloa. Una delícia? Sí. Dos poetassos? Sí, també.

I ves per on, de tornada cap a casa, no sé si influït pel record del torero i la miss mexicana, he tornat a pensar en el meu personatge de la setmana, María Antonia Trujillo. Aquesta bona dona, que fa anys quan era ministra d’Habitatge, ens aconsellava que visquéssim en pisos de 30 m², mentre es feia fer un despatx de 70 m², va publicar a Twitter aquesta pregunta innocent: “¿Para qué cosas importantes sirve saber catalán?”.

Per descomptat, no li respondria que serveix per anar a recitals poètics —que encara em tocaria el rebre—, ni tampoc no li diria que serveix per estudiar: fa anys que diu que s’ha d’acabar amb la immersió lingüística. Potser per parlar amb els pares, fills o amics; o lligar —jo no, eh!—; o demanar diners al banc. No, cap d’aquestes coses és prou important i, a més, es podrien fer en qualsevol altra llengua. Segons l’exministra, pel que sembla, l’única activitat important és anar a fer negocis a Londres i, esclar, en català no t’entendran. En espanyol, sí. Sí, segur…

Sembla que els polítics no es cansen de fer el ridícul una vegada i una altra: hem parlat aquí dels “fin de la cita” de Rajoy, del “LAPAO” i del “relaxin cap of cofi” d’Ana Botella. Deia Miguel de Unamuno fa més d’un segle: ¡Que inventen ellos! I així segueixen el polítics de les Espanyes, enrocats i cofois. Sí, sí, sense vergonya.

(Article publicat el 20 de desembre de 2013 al setmanari El 3 de vuit)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: