L’última nit

lultima-nit-james-salterLlovet és un savi, Rosa. Li discutiria alguna de les contundents (i esbiaixades) opinions que escriu a El País, però aquestes dues frases sobre els traductors són genials. El fet, però, és que Llovet parla des de la seva trona, des de la posició d’algú que pot triar els llibres que vol traduir: els clàssics amb què deixar la vanitat aparcada. Hi ha traductors literaris que fan el que poden (pocs clàssics i sí moltes novel·les industrials) i n’hi ha d’altres, com ara jo, que ni tan sols traduïm llibres, sinó, entre altres coses, prospectes de medicaments o assaigs clínics.

Molta gent, quan dic que sóc traductor, em demana quin llibre he traduït, i quan responc que no, que no n’he traduït cap, que em dedico a altres tipus de traduccions, però que m’agradaria fer-ho algun dia, em pregunten tot seguit: «¿Quin t’agradaria traduir?”. I no tinc una resposta clara. M’agraden molts autors, que encara estan per traduir, i no goso triar-ne un i trair-ne un altre. Això sí, fa uns dies vaig llegir un recull de contes, L’última nit, publicat per L’Altra Editorial i traduït per Alba Dedeu, que em va fer venir ganes de dir: «Vull traduir Salter.»

De James Salter, l’autor, no en sabia absolutament res fins que no vaig llegir L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. A l’inici d’aquesta novel·la, Márquez hi inclou una citació que em sembla que subratlla a la perfecció l’essència dels contes de L’última nit: «Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. (…) De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?»

I això és el que passa en els contes, que Salter et fa sentir els crics, els crecs, els cracs de les vides dels personatges i, sense solució de continuïtat —en un crescendo íntim, gairebé solitari—, els crocs que esberlen les bigues i et cauen a sobre quan intentes esbrinar d’on provenen aquests batecs que van «obrint un abisme» entre els protagonistes, «mentre s’estaven asseguts», mentre viuen les seves vides quotidianes; i llavors t’adones de l’«esquerda» que et fa «intuir alguna cosa imminent, insuportable» que et canvia la vida, com «una onada abrupta”. I és que sempre estem a tocar del desastre.

Espero, això sí, que el que explica Salter —quan el llegeixis, perquè l’has de llegir—, no et faci ser menys feliç, Rosa.

(Article publicat a El 3 de vuit el dia 28 de març)*

Aquest article està basat en la ressenya sencera de L’última nit que vaig escriure per a L’Altra Editorial.

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: