Atzar

20140428_120049Intentaré no ser taxatiu; però no defugiré la pregunta, Rosa. No, no confio gaire en les caputxetes vermelles, els soldadets de plom, les fades faves, les carbasses que esdevenen carrosses o els flautistes rebecs. Tampoc no confio en les lectures adaptades, en la literatura per a infants ni en la juvenil. No crec que generin més lectors. (Encara que als meus fills els regalo molts geronimostiltons i, si convé, un dia passarem al harrypotter del moment.)

 

La meva, però, no és una opinió científica, només neix de l’experiència pròpia, de les lectures anàrquiques de les injustament menystingudes novel·les d’aventures de Karl May, Verne, Dumas o Defoe, i, a continuació, del salt al buit sense xarxa cap a l’alta literatura: Poe, Calvino, Dickens, Conrad… Sense mestratges, sense guies, empès només per la intuïció i per la set de coneixement. I també per l’atzar —aquella “ignorancia de la compleja maquinaria de la casualidad”, que deia Borges.

 

Doncs bé, a mi, la casualitat em va portar a una de les (macro)festes que organitzaven els meus amics a la torre semiabandonada de la família Luna. Van tenir molta anomenada a la Talaponsa de finals dels anys 80. Qui no hi anava, no existia, i això per a un adolescent testosterònic sempre és difícil de pair. La primera festa a què vaig assistir, no recordo ben bé com va anar —l’alcohol primerenc té aquests detalls conciliadors amb els bevedors passerells—; a la segona, vaig anar a parar a una habitació en runes on hi havia una biblioteca enorme.

 

La majoria dels títols eren de ciència i arquitectura; tanmateix, hi vaig trobar alguns títols de Gidé, Cela, Mauriac i, sobretot, Cien años de soledad (Círculo de Lectores, 1970). L’endemà, després de comentar la troballa amb uns amics de ciències, hi vam tornar en bicicleta i vam carregar unes desenes de llibres en les furtives motxilles, mentre El último de la fila encara no havia deixat de sonar als altaveus i volaven —literalment— les llaunes de cervesa pel gran saló de la torre.

 

Quan vaig llegir la novel·la de Gabriel García Márquez (digue’m, sisplau, Rosa, que no ets de les que diuen Gabo) se’m va revelar una veritat de dimensions bíbliques, com diu Melquíades només començar el relat: “Las cosas tienen vida propia, […] todo es cuestión de despertarles el ánima”. En aquelles pàgines esgrogueïdes i desencolades vaig comprendre que l’ànima de la literatura de debò era la pàtria —el món interior— de cadascú.

 

(Article publicat a El 3 de vuit el dia 25 d’abril de 2014)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: