Entrevista a Joan Carreras

Joan Carreras, escriptor, periodista, professor universitari i guionista de televisió, va visitar Vilafranca el proppassat 5 de juny per posar el punt final al II Curs de Narrativa organitzat per l’Escola de lletres de l’Odissea amb una xerrada sobre la seva última novel·la, Cafè Barcelona, que ha estat guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Català de l’any 2013. En aquesta obra, publicada per Editorial Proa, Carreras ens explica una història tràgica, però esperançadora, que transcorre entre Amsterdam, Srebrenica i Barcelona, i on, amb l’ofici d’un excel·lent novel·lista, es reflexiona sobre la complexitat de les relacions humanes.

10295134_506838032749614_5083515911159531962_oAmb Cafè Barcelona heu guanyat el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Català, ¿què suposa aquest guardó? 

Estic molt agraït al jurat, perquè és el primer premi que guanyo i, a més, em fa especial il·lusió, ja que porta el nom de la meva ciutat. Econòmicament, no em farà nedar en l’abundància, però m’ajudarà a passar els següents mesos. 

En aquests moments de crisi, la pregunta és gairebé obligada: ¿es pot viure d’escriure novel·les avui dia? 

Jo, ara mateix, no. I no sé si algun dia ho podré fer. Ara bé, que no pugui jo, no vol dir que altres escriptors no puguin viure’n, malgrat que Catalunya sigui un mercat petit. Dit això, no vull queixar-me’n. Em fa molta ràbia la gent que escriu i es passa el dia queixant-se’n. Perquè la resposta a la queixa és molt senzilla: no escriguis, fes una altra cosa! En aquest sentit, també hi cap la possibilitat de generar ingressos amb altres activitats relacionades, com ara escriure articles. No ho descarto en un futur, perquè realment posar una paraula rere una altra és l’única cosa que sé fer. No sé si ho faig molt bé, però és el millor que sé fer.

Són els lectors els qui en última instància jutgen si ho feu bé. ¿Quina importància doneu a l’opinió dels lectors? 

Si bé és cert que el llibre porta el meu nom (i amb això la meva quota de vanitat queda satisfeta), en el moment en què l’editorial hi posa una coberta i el distribueix a les llibreries passa a ser del lector. De manera que, cada lector l’interpreta com vol i jo no els discutiré pas aquesta percepció, perquè, sincerament, no tinc res a dir. Quan sóc lector intento ser molt obedient i em deixo portar per l’autor. Hi jugo fins al final. I espero el mateix quan escric, tot i que això depèn força de la destresa de l’escriptor.

Sembla que parleu de la màgia, de deixar-se seduir per la il·lusió sense buscar cinc peus al gat… 

Sí, efectivament, a mi la màgia m’agrada moltíssim. Justament consisteix en això: no parlem de trucs, sinó de crear una il·lusió. La literatura, per mi, segueix el mateix esquema.

En aquesta darrera novel·la, la tasca de documentació és ingent. 

Hi ha dues passes fonamentals en aquesta tasca. D’una banda, documentar-se; i de l’altra, oblidar-se’n. És a dir, si el que aprens no serveix per fer entendre al lector els personatges, les seves emocions, etc., no té sentit inserir-les en la història. En definitiva, que sigui útil perquè la història resulti versemblant. Si fora té sentit o no, és irrellevant. No tinc voluntat periodística o documentalista quan escric novel·les.

Malgrat això, en el vostre cas, aquesta dèria per documentar-vos fa que adopteu una postura propera al mètode Stanislavski, fins al punt que heu après neerlandès i heu escoltat moltes hores de música neerlandesa (levenslied). ¿Quina valoració en feu? 

Vaig pensar que havia de saber com parlarien els meus personatges, la major part dels quals són holandesos. I vaig començar a estudiar neerlandès pel meu compte, però al final vaig acabar apuntant-me a l’escola d’idiomes i, si tot va bé, l’any vinent em matricularé de tercer. Pel que fa a la música, penso més o menys el mateix. Tinc la impressió que per entendre bé de què escric, no n’hi ha prou amb mirar la Viquipèdia i veure què diuen d’Andrea Hazes, el cantant de levenslied més famós d’Holanda. Cal escoltar hores i hores d’aquesta música i amarar-te’n. Potser sóc una mica rar!

Curiosament, a Cafè Barcelona, però, no hi ha pràcticament diàlegs. ¿Quin és el motiu? 

En tenia dos, de motius, el primer és que no veia als personatges parlant en un idioma diferent al neerlandès, els trobava fals parlant en català. El segon és que m’havien elogiat molt els diàlegs de Carretera secundària (2012); de manera que em vaig plantejar fer una obra totalment diferent, sense diàlegs. Com un repte, una motivació extra. Sempre estic disposat a aprendre, a tornar a començar.

Heu dit que l’estil no pot ser una barrera per explicar una història. ¿Què considereu que és el més important a l’hora d’escriure? 

La meva intenció quan escric és explicar històries que provoquin emocions en els lectors. Si l’estil fa de tap, llavors no té sentit, l’he de posar al servei de la història. Això no vol dir que no en tingui cura i que no en tingui un de propi.

 

(Entrevista publicada a la contra del setmanal El 3 de vuit, el 13 de juny de 2014)

Anuncis

About aixòcomesdiu


2 responses to “Entrevista a Joan Carreras

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: