Jo no sóc pas d’ací, tot i que ho sóc

2016-03-10-13-53-07Islàndia és un país peculiar des de molts punts de vista, i el lingüístic no n’és una excepció. A Europa és un cas singular: és l’únic país autènticament monolingüe, stricto sensu. (El somni humit dels estats centralistes tradicionals, com França, Regne Unit o, per descomptat, Espanya.) A més, és el país amb la taxa d’alfabetització més elevada de tot el planeta. De manera que és lògic que Borges, un admirador de la urbanitat (de la civilitat), i també de les sagues medievals, se’n fes ressò, de les kenningar. Me’l puc imaginar brandant el bastó i traçant figures homèriques en l’aire mentre recitava de memòria aquestes composicions, com si conjuminés pregàries.

Suposo que no he pogut evitar la imatge del Borges gairebé rapsode, gràcies a una cita de Montserrat Roig, que vaig llegir fa pocs dies al llibre Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, de l’alcoià Jordi Tormo, publicat per Sembra Llibres. Deia l’escriptora barcelonina en un article: «L’Ovidi creu en la màgia de la paraula de la mateixa manera que Borges, i creu que la paraula ha estat creada per a ésser dita i ésser escoltada. Com els antics joglars, puja dalt d’un escenari i transmet les paraules dels poetes tot esperant que cadascú les interpreti tal com ho necessita.»

No sé si estàs al cas, Rosa, però enguany fa 20 anys que l’Ovidi Montllor «se’n va anar de vacances». No em fan gaire feliços els continus anys d’homenatges que s’organitzen a tot arreu a favor de tot i de tothom, però en el cas de l’Ovidi, en faig una excepció. A l’Ovidi se l’hauria d’estudiar a escola i se n’hauria de parlar cada dia als mitjans de comunicació. L’Ovidi, quan pujava a un escenari a cantar o feia teatre o cinema, comunicava cel, terra i infern amb aquella veu de tro que li emanava dels budells i que modulava amb una coreografia gestual perfectament estudiada. L’Ovidi, quan cantava o recitava o actuava, ens servia la paraula amb una copa de cava ben fred. I ens feia riure, plorar, estimar. I ho feia en català, «a la manera de València».

L’Ovidi representa la veu silenciada d’una part del País Valencià, d’una part que encara no està vertebrada, però que hi és. D’una part que els polítics s’han dedicat a laminar, a anorrear, però que encara batega. D’una part, en definitiva, que se sent exiliada dins i fora de casa, com el mateix Ovidi:

Jo no sóc pas d’ací, tot i que ho sóc.

Jo sóc un pelegrí d’anar per casa.

Ma casa és el món, car no sóc ric.

Ma casa és a l’entorn del qui m’entén.

D’enteniment, molt poc a casa meva.

(Article publicat a El 3 de vuit el 2 d’abril de 2015.)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: