El cementiri dels reis menors

2016-04-18 20.09.38Com que el Procés s’ha pres un respir i de moment no ens regala més dies històrics —per cert, convindria que algun dia expliquessin als periodistes que no tot pot ser històric: que existeixen més adjectius— i les disquisicions governamentals espanyoles no m’interessen gens ni mica, aquesta vegada, i després de molt temps —massa—, et parlaré, Rosa, d’un llibre que m’ha colpit. Es tracta de El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč (traduït per Pau Sanchis), i publicat per Raig Verd, editorial de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió.

Confesso que pràcticament no sé res de la literatura balcànica. La meva única lectura d’autors de la zona era, fins ara, la magna novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, escriptor iugoslau —avui dia seria bosnià— que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961. I Malkoč, un escriptor croat, no n’era pas una excepció: no el coneixia.

El cementiri dels reis menors és un recull de contes que se situen a Eslavònia (la regió més a l’est de l’actual Croàcia; és a dir, una zona fronterera amb Sèrbia i Bòsnia) durant la postguerra dels Balcans. L’autor explica les atrocitats de la guerra mitjançant unes històries descarnades que, quan vaig començar a llegir-les, vaig tenir la sensació que em provocarien un estat de malestar profund i, probablement, durador, però que, sorprenentment, a poc a poc van aconseguir fins i tot arrencar-me un bon grapat de somriures. La galeria de personatges és bestial, i no ho dic només pel conte “El bestiari de Celentano”, on apareixen persones que fan el paper d’animals engabiats: tigres, ossos, escorpins, boes constrictores… La majoria de personatges del recull semblen regir-se per les pulsions més primàries: sexe, agressivitat i necessitats corporals diverses. I és que el batec de la guerra, de la ferocitat, impregna tots els contes, tant els que es desenvolupen en ple conflicte com els que se situen en un escenari posterior als combats. No obstant aquesta cruesa, Malkoč és capaç de fer-nos riure amb una mena de realisme màgic a la croata.

Deia Umberto Eco, mort el 20 de febrer, i a qui he rellegit aquests dies, que “per a sobreviure, he d’explicar històries” i tinc la impressió que en el cas de Malkoč això és una veritat absoluta i, sobretot, terapèutica. Crec que si no pogués escriure i inventar històries, Malkoč, soldat de l’exèrcit croat, no hauria resistit sobreviure la guerra.

(Article publicat a El 3 de vuit el 4 de març de 2016.)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: