Davant d’un quadre

sisley

Alfred Sisley- Flood at Port-Marly (1876)

D’una pintura paisatgística el primer que en mire és el cel. Després m’endinse en la matèria que s’estén avall, la qual sovint dóna nom al títol i marca el tema. Mentre que una pàgina només es pot llegir en horitzontal seguint les línies, un quadre pot tindre diverses lectures.
No tinc una cultura pictòrica, només els gustos d’un passavolant. M’agrada Velázquez, que em demostra l’existència de la perfecció. Em fascina la pintura al fresc, que no admet retocs, esborrades; és l’equivalent en l’alpinisme d’una escalada en absoluta solitud, sense corda.

El meu pare posseïa poc més d’un centenar de reproduccions de quadres, aconseguits a partir dels seus gustos desordenats. M’ensenyava les imàtgens, després les cobria i em demanava quantes cames s’hi veien, de quin color eren unes determinades estovalles. Era un joc estrany que es permetia i que jo m’esforçava a fer durar. Abans d’això, ja havíem dilapidat el joc precedent d’endevinar-ne els autors. Em vaig aprendre de memòria la col·lecció ràpidament. Recorde noms abstrusos de pintors que en rares ocasions hauria trobat als museus: Gherardo Delle Notti, Bramantino. Els jocs s’interrompien perquè passava alguna cosa. Tot això dels quadres va acabar per un trasllat. En el trànsit cap al següent apartament es va perdre la rebregada col·lecció. He conservat, si més no, el gust per l’art figuratiu. Picasso és la línia fronterera, m’hi ature abans, amb l’excepció, però, de Chagall. Fa poc, en una visita a una col·lecció vaig apuntar el detall dels núvols: els holandesos de Salomon Von Ruysdael, els francesos d’Alfred Sisley, els anglesos de John Constable. Eren tres cels de viatge que llevaven importància als paisatges de sota. Al contrari que el panorama de Venècia de Francesco Guardi: sobre el Gran Canal, el seu cel estava ennegrit, apagat i prenia la llum de baix.
Sé que sóc un ésser terrestre, a qui no tempta l’altura dels cels. Practique muntanyisme perquè tinc el desig de seguir el terra fins al cim de les seues grimpades vers les altures, no per acostar-me a un esglaó del firmament. Des del cim de la muntanya conquerida, mire al meu voltant i avall, sense dirigir la mirada a l’espai que va del meu cap en amunt. Però és el cel que m’atrau d’una pintura d’un paisatge. M’atrau la mescla de colors que vol descriure l’aire, el vent, el vapor dels núvols que mentre es pinten ja han canviat. Sé que allà, entre els cúmuls, l’aire és irrespirable. Com a escalador he tingut el privilegi de vore els núvols per sota dels meus peus i de conéixer el blanc més absolut dels seus dorsos al sol, sense necessitat de pujar a un avió.
Enfront de la Itàlia de hui estic com davant d’un quadre, d’observador del paisatge. Veig la part de dalt dels núvols que descendeixen, abaixen per mesclar-se i reduir la distància amb el sòl. L’acostament produeix una electricitat per fregament: s’encenen espurnes, com succeeix amb l’arribada d’un temporal.
Erri De Luca

(Traducció: Rafel Marco i Molina; revisió: Maite Tarrasa)

Enllaç a l’article original de la Fundació Erri De Luca: Davanti a un quadro

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: