Entrevista d’Alessia Bronico a Erri De Luca

erri-de-luca

Foto de l’Arxiu Fondazione Erri De Luca

Us presentem una entrevista en què l’escriptor napolità reflexiona sobre la poesia, l’existència humana i la paraula. Esperem que us vagi de gust.

– Sou escriptor, poeta, traductor, alpinista, i heu fet moltes altres coses, però abans de res sou un home. ¿Com definiria un home?
Un bípede desproveït d’ales, que com a compensació carrega amb la consciència.

– La poesia és la meua malaltia, la meua fixació. ¿En teniu, de fixacions?
La poesia ha estat el format de combat de la literatura del 1900. No sé què entén per fixació, si una mania, un vici o una obsessió. Tinc preferència per fer ús de la paraula en les relacions amb les persones, la preferisc a qualsevol altra expressió, artística o no. Considere el vocabulari com el sistema immunitari més bo contra la falsificació de la realitat.

– Voldria demanar-vos què significa per a vós la poesia, però, tanmateix us demanaré: ¿en què us ha canviat la poesia?
Sóc lector de poetes, els quals m’han instat a recercar-los en els seus idiomes. Després d’haver aprés a l’institut grec i llatí, després d’haver amat els versos d’Ovidi i d’Homer, he estudiat rus per estar més a prop de Mandelxtam, Tsvetàieva, Pasternak. Llig l’espanyol de Borges, de Lorca, de Neruda. Els poetes m’han ampliat l’horitzó.

– « […] il tempo è un guastatore./ Allora restauro leggende» ([…] el temps és devastador. / Per això, restaure llegendes), un vers de Bizzarrie della provvidenza, ¿fins a quin punt són importants les històries per a un poble?
Les històries són importants per a una família, per a un xiquet que les escolta dels adults, ja siguen faules o cròniques domèstiques. Les històries orals contribueixen més a l’educació sentimental que qualsevol altre ensenyament escolàstic, religiós; fins i tot, més que qualsevol joc. Un poble, però, pot extraviar-se de la història, del mite del moment, del reclam d’un flautista que pot fer un encanteri.

– A Opera sull’acqua escriu: «Per chi scrive storie all’asciutto della prosa, l’azzardo dei versi è mare aperto. Non li ho raggiunti, i versi. Qui ci sono linee che vanno troppo spesso a capo» (Per a qui escriu històries des de l’aixopluc de la prosa, l’atzar dels versos és mar obert. No els he ajuntat, els versos. Ací hi ha línies que massa sovint fan punt i a part). ¿Com s’escriu un poema?
És una urgència que precisa d’una forma telegràfica, un pensament que es capfica en poc espai. A voltes, m’adone que n’escric un des de la primera línia, altres voltes, me n’adone unes línies després. No en té massa importància l’inici, però la fi ha de ser sobtada com una finestra colpejada pel vent.

– En una entrevista heu dit: «Tinc una relació un poc delicada amb les paraules, per a mi les paraules tenen un pes, un significat i han de transformar-se en actes, per la qual cosa tots els eslògans exagerats me’ls callava, no els pronunciava.» Paraules com a accions, un concepte que em commou perquè hi crec, ¿quina mena d’acció hi ha hui en les paraules d’aquells que hi treballen?
La paraula actual, pública i privada, s’ha alliberat de la responsabilitat d’allò que afirma. Serveix d’immediat, després pot ser desmentida, contradita, sense prejudicis per qui l’ha fet servir malament o sense propòsit. La paraula ha esdevingut retràctil, és a dir, no té obligació de significar res ni de tindre un pes. En el cas del meu judici de paraula criminalitzada, la meua obsessió ha estat confirmar-la, repetir-la, ratificar-la a ultrança durant els dos anys d’acusació. He volgut defendre la meua paraula donada i pronunciada com a deure d’escriptor. L’he haguda de defendre, d’altra forma, si l’haguera atenuat o retirat, hauria afonat el meu vocabulari.

– ¿Són profetes els poetes?
No, són cantors. Homer canta l’assetjament i la fi de la ciutat de Troia, canta el viatge d’Odisseu. El profeta és la veu de la divinitat i té la responsabilitat de repetir fidelment i, sovint, al buit, encara que ningú se l’escolte.

– ¿Quina ha estat la necessitat que l’ha espentat a escriure en vers?
Cada volta és distinta, si no, sempre escriuria el mateix. Es tracta de l’amor, la ira, la compassió, la fraternitat, a grans trets.

– La solitud és necessària per a l’home, ¿per què la temen els jóvens?
La solitud pot ser espantosa, si no es té vocació per a l’aïllament. De jóvens és una mutilació, de vells esdevé un vici.

– Us agraïsc que m’hàgeu concedit aquest temps i per acabar voldria preguntar-vos: ¿què no ha de faltar en la nostra vida?
La bona salut, si no, la vida és un acte d’heroisme.

(Traducció: Rafel Marco i Molina; revisió: Maite Tarrasa)

Enllaç a l’article original de la Fundació Erri De Luca: Intervista di Alessia Bronico a Erri De Luca

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: