Entrevista a Silvana Vogt

2016-10-21-13-19-20Silvana Vogt va néixer a la localitat argentina de Morteros l’any 1969. Ha completat tots els papers de l’auca de la indústria editorial: lectora, columnista, mestra d’escriptura, llibretera i escriptora (no necessàriament en aquest ordre). Amb el Penedès hi manté una estreta relació des que va començar a fer de mestra de narrativa en l’Escola de Lletres de l’Odissea l’any 2013. En poc menys d’un any, ha obert, junt amb l’Arnau Cònsul, una llibreria a Sant Just Desvern, Cal Llibreter, i ha vist la llum la seva primera novel·la, La mecànica de l’aigua, publicada per l’Editorial 1984. El pròxim 27 d’octubre, a les 20.00 h, la presentarà a la Llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès.

La mecànica de l’aigua és una novel·la amb un contingut autobiogràfic palpable. ¿Enteneu la literatura sense aquest component autobiogràfic?

La meva no. I, en general, els llibres que m’agraden més són aquells en què s’intueix la vida per sobre de la forma. Escric interpel·lant el món i els meus records. Però això no vol dir que el que escric sigui veritat.

¿Us fa por que el lector confongui la Vera amb la Silvana Vogt?

El que em fa por és que, amb tots els llibres que hem llegit, a Catalunya sembli que alguns han descobert la primera persona narrativa fa un any. I que la confonguin amb l’autor! Es parla d’autoficció com si fos una cosa nova. Això em provoca un desencís atroç. Tinc por que l’Alicia Kopf es torni viral. Que de les novel·les sobre la guerra civil, o les novel·les costumistes amb fàbriques tèxtils de fons, ara toqui una generació fent el Vila-Matas en català, perquè això vol dir que hi ha com a mínim dues generacions que no han llegit res més que costumisme patri. Pànic!

Els lectors poden associar fàcilment els personatges de la novel·la amb persones reals del món de la literatura: Isidor Cònsul, Jordi Carrión, Rodrigo Fresán… ¿Quina importància té això en la història?

L’únic personatge que es pot reivindicar com a real és el Kantiano. El gos. La resta no té gens d’importància per al lector; perquè tampoc no la té per a mi dins de la ficció. Tots tres, però, són persones importants en la meva vida real. A la meva vida literària, per ser sincera, no els posaria com als referents més destacats.

¿I quin són els vostres referents literaris?

Com a lectora sóc incapaç de confiar en ningú. Ho llegeixo tot. Fins i tot allò que sé que no m’agradarà o que m’han dit que està mal escrit. Necessito ser jo qui descarti, triï o beneeixi un llibre. I no m’importa en absolut el que pensa la resta del món sobre una ficció. Sobre un escriptor. A l’hora de l’escriptura hi ha dues persones que són, pels llibres que han escrit i pel compromís amb l’ofici, la llengua, la solvència intel·lectual i l’honestedat literària, indispensables: l’Eduard Márquez i la Cristina García Molina. Autors per llegir de genolls.

Quan llegeixo l’obra d’un autor que no escriu en la seva llengua materna penso en L’analfabeta d’Agota Kristof i en els motius que porten a prendre aquesta decisió. ¿Quins són els vostres?

Els mateixos que els seus. Però ella els explica millor: «Se abdica del idioma materno porque se abdica del llanto y se abdica del llanto porque solo dejando de llorar se puede escribir.» Quan vaig llegir La analfabeta ja havia acabat la meva novel·la. Vaig tancar una ferida perquè algú podia explicar-me, per fi, el que jo havia tingut necessitat de fer.

Parles de ferides, ¿podríem interpretar que La mecànica de l’aigua és una obra que et serveix per cicatritzar-ne algunes?

La literatura és l’únic lloc segur. L’antídot contra tot. No parlo només del fet d’escriure, parlo, sobretot, del fet de llegir. Jo no escric per oblidar. Escric per recordar-ho tot.

Heu fet tots els papers de l’auca del món editorial. ¿En quin moment arribeu a la conclusió que la vostra vida ha d’estar lligada a la literatura? ¿I en quin d’aquests papers us sentiu més còmoda?

La literatura no va ser una decisió com no ho és el color dels ulls. Sempre hi va ser. Em vaig resistir però al final va guanyar ella. Jo volia ser ballarina. Cigne negre. Només em sento còmoda escrivint i llegint manuscrits. La lectura d’originals és com una droga, però ara que tinc una llibreria ja no tinc temps per fer-ho. La resta de coses del món editorial no m’han deixat gaudir de la literatura, més aviat he patit la distància curta treballant a la fàbrica literària.

¿Creu que es pot ensenyar a escriure?

No. El que es pot fer és ensenyar a llegir. Els meus exalumnes són lectors molt més competents ara, que abans de fer el taller. Això els fa més responsables i conscients a l’hora d’escriure. A Catalunya hi ha un aspirant a escriptor per cada mig habitant. El problema és que els lectors voraços no són directament proporcionals als futurs autors.

¿Quina opinió teniu de l’actual literatura catalana?

Hi ha un problema de sostre. Falten els referents. Falta la classe alta. I per això la classe mitjana es proclama com a genial. Un drama.

(Entrevista publicada a El 3 de vuit el 21 d’octubre del 2016)

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: