Pàgines d’agraïment

foto.jpg

Foto de l’Arxiu de la Fondazione Erri De Luca

El meu pare tenia un disc de poesies de Lorca, recitades amb la veu impostada i solemne d’un actor. Un disc de versos, no de música, que s’havia de posar al plat de la gramola.
Mentre l’escoltava al seu costat, llegia també el text. El contrast entre les paraules escrites i les recitades em feia vindre una certa confusió. L’intèrpret buscava l’efecte distingit, el timbre encisador. La poesia de Lorca, per contra, eixia d’un dessagnament, bategava per una ferida oberta. També en la història amorosa de “La casada infiel” manifestava la repercussió d’una meravella.
“Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.”
(S’apagaren els farols
i s’encengueren els grills.)

L’escriptura era més potent que la veu. Va ser la meua primera descoberta sobre l’energia de les paraules. Quan apagàvem la gramola, rellegia els versos. Sonaven com batecs del cor, caminaven amb passos de sandàlies noves, cruixien i feien olor de cuir.
El primer contacte amb la poesia va ser entre les parets de tuf, entre restes d’erupcions, en italià i amb el text espanyol davant.
Des d’aleshores, per mi, la poesia ha de ser en dues llengües, tindre sota el braç la pàgina de la llengua original i la de la traducció.
Des d’aleshores, la poesia té la veu que es forma per si mateixa en el crani de qui llegeix. Lorca està, per mi, en una estança curulla de llibres, lleugerament per damunt del nivell del trànsit d’un carreró de Nàpols, en els anys cinquanta del segle passat. Per la finestra llarga i estreta, pels seus vidres mal encaixats, entrava poca llum al pic del dia. El cel i l’aire que hi havia per damunt nostre estaven replens de llençols estesos. Lorca a Nàpols no s’abocava pel semicercle d’un golf, sinó sobre una penombra.

El segle XX ha estat un segle de línies breus. La nota al peu de la seua pàgina, feta de guerres, emigracions, de presons i d’exilis, oferia poc espai per a les notes als màrgens, al sufragi. La poesia ha omplit aquell cantó abandonat per la redacció d’una Història Cabdal, que retallava a ulls clucs la història menor de les vides senzilles.
“Quan es tala el bosc, volen les estelles”, diu un proverbi rus. Així va ser el segle XX, la talada d’un bosc, i les existències singulars foren els seus bocins.
Per això sóc lector de poesia del meu segle XX, segellat pels versos d’Óssip Emílievitx Mandelxtam:
“Mia età, mia belva, chi potrà
guardarti dentro gli occhi
e saldare con il suo sangue
le vertebre di due secoli?” (Edat meua, fera meua, ¿qui podrà / mirar-te dins dels ulls / i soldar amb la seua sang / les vèrtebres de dos segles?)

Els meus versos traduïts en la llengua de Lorca em recorden una habitació de Nàpols on un xiquet silenciós aprenia a sil·labejar els versos d’un poeta espanyol. Dec a mon pare aquella introducció a l’admiració. Li dec la descoberta d’allò que poden aconseguir les paraules d’un diccionari.
M’acomiade d’aquesta pàgina d’agraïment a la poesia amb els versos que resumeixen, per mi, la tasca de la literatura.
“Yo no vengo a resolver nada.
Yo vine aquí para cantar
y para que cantes conmigo.” (Jo no vinc a resoldre res. / Jo vaig vindre ací per a cantar / i perquè cantes amb mi.)
(Pablo Neruda, Canto General)

Erri de Luca

(Traducció: Rafel Marco i Molina; revisió: Maite Tarrasa)

Enllaç a l’article original, publicat a la Fondazione Erri De Luca l’1 de juny de 2016.

Anuncis

About aixòcomesdiu


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: