Author Archives: aixòcomesdiu

About aixòcomesdiu

TRADUCTOR EN, IT, CA, ES

Pàgines d’agraïment

foto.jpg

Foto de l’Arxiu de la Fondazione Erri De Luca

El meu pare tenia un disc de poesies de Lorca, recitades amb la veu impostada i solemne d’un actor. Un disc de versos, no de música, que s’havia de posar al plat de la gramola.
Mentre l’escoltava al seu costat, llegia també el text. El contrast entre les paraules escrites i les recitades em feia vindre una certa confusió. L’intèrpret buscava l’efecte distingit, el timbre encisador. La poesia de Lorca, per contra, eixia d’un dessagnament, bategava per una ferida oberta. També en la història amorosa de “La casada infiel” manifestava la repercussió d’una meravella.
“Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.”
(S’apagaren els farols
i s’encengueren els grills.)

L’escriptura era més potent que la veu. Va ser la meua primera descoberta sobre l’energia de les paraules. Quan apagàvem la gramola, rellegia els versos. Sonaven com batecs del cor, caminaven amb passos de sandàlies noves, cruixien i feien olor de cuir.
El primer contacte amb la poesia va ser entre les parets de tuf, entre restes d’erupcions, en italià i amb el text espanyol davant. Continua llegint


Entrevista a Silvana Vogt

2016-10-21-13-19-20Silvana Vogt va néixer a la localitat argentina de Morteros l’any 1969. Ha completat tots els papers de l’auca de la indústria editorial: lectora, columnista, mestra d’escriptura, llibretera i escriptora (no necessàriament en aquest ordre). Amb el Penedès hi manté una estreta relació des que va començar a fer de mestra de narrativa en l’Escola de Lletres de l’Odissea l’any 2013. En poc menys d’un any, ha obert, junt amb l’Arnau Cònsul, una llibreria a Sant Just Desvern, Cal Llibreter, i ha vist la llum la seva primera novel·la, La mecànica de l’aigua, publicada per l’Editorial 1984. El pròxim 27 d’octubre, a les 20.00 h, la presentarà a la Llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès.

La mecànica de l’aigua és una novel·la amb un contingut autobiogràfic palpable. ¿Enteneu la literatura sense aquest component autobiogràfic?

La meva no. I, en general, els llibres que m’agraden més són aquells en què s’intueix la vida per sobre de la forma. Escric interpel·lant el món i els meus records. Però això no vol dir que el que escric sigui veritat.

Continua llegint


Entrevista d’Alessia Bronico a Erri De Luca

erri-de-luca

Foto de l’Arxiu Fondazione Erri De Luca

Us presentem una entrevista en què l’escriptor napolità reflexiona sobre la poesia, l’existència humana i la paraula. Esperem que us vagi de gust.

– Sou escriptor, poeta, traductor, alpinista, i heu fet moltes altres coses, però abans de res sou un home. ¿Com definiria un home?
Un bípede desproveït d’ales, que com a compensació carrega amb la consciència.

– La poesia és la meua malaltia, la meua fixació. ¿En teniu, de fixacions?
La poesia ha estat el format de combat de la literatura del 1900. No sé què entén per fixació, si una mania, un vici o una obsessió. Tinc preferència per fer ús de la paraula en les relacions amb les persones, la preferisc a qualsevol altra expressió, artística o no. Considere el vocabulari com el sistema immunitari més bo contra la falsificació de la realitat.

Continua llegint


Davant d’un quadre

sisley

Alfred Sisley- Flood at Port-Marly (1876)

D’una pintura paisatgística el primer que en mire és el cel. Després m’endinse en la matèria que s’estén avall, la qual sovint dóna nom al títol i marca el tema. Mentre que una pàgina només es pot llegir en horitzontal seguint les línies, un quadre pot tindre diverses lectures.
No tinc una cultura pictòrica, només els gustos d’un passavolant. M’agrada Velázquez, que em demostra l’existència de la perfecció. Em fascina la pintura al fresc, que no admet retocs, esborrades; és l’equivalent en l’alpinisme d’una escalada en absoluta solitud, sense corda.
Continua llegint


El cementiri dels reis menors

2016-04-18 20.09.38Com que el Procés s’ha pres un respir i de moment no ens regala més dies històrics —per cert, convindria que algun dia expliquessin als periodistes que no tot pot ser històric: que existeixen més adjectius— i les disquisicions governamentals espanyoles no m’interessen gens ni mica, aquesta vegada, i després de molt temps —massa—, et parlaré, Rosa, d’un llibre que m’ha colpit. Es tracta de El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč (traduït per Pau Sanchis), i publicat per Raig Verd, editorial de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió.

Confesso que pràcticament no sé res de la literatura balcànica. La meva única lectura d’autors de la zona era, fins ara, la magna novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, escriptor iugoslau —avui dia seria bosnià— que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961. I Malkoč, un escriptor croat, no n’era pas una excepció: no el coneixia.
Continua llegint


Jo no sóc pas d’ací, tot i que ho sóc

2016-03-10-13-53-07Islàndia és un país peculiar des de molts punts de vista, i el lingüístic no n’és una excepció. A Europa és un cas singular: és l’únic país autènticament monolingüe, stricto sensu. (El somni humit dels estats centralistes tradicionals, com França, Regne Unit o, per descomptat, Espanya.) A més, és el país amb la taxa d’alfabetització més elevada de tot el planeta. De manera que és lògic que Borges, un admirador de la urbanitat (de la civilitat), i també de les sagues medievals, se’n fes ressò, de les kenningar. Me’l puc imaginar brandant el bastó i traçant figures homèriques en l’aire mentre recitava de memòria aquestes composicions, com si conjuminés pregàries.
Continua llegint


Ens ajudeu a traduir ‘Catalonia is not Spain’?

verkami_d3f7e5fe93e3733c029154b40020878fPubliquem aquesta nota per dir-vos que estem col·laborant en la traducció al català del llibre Catalonia is not Spain: A Historical Perspective, escrit i publicat en anglès per Simon Harris. A partir d’avui mateix es pot ajudar a dur a terme el projecte a través de la plataforma de micromecenatge Verkami.

Ens fa molta il·lusió fer-nos càrrec de la traducció per diversos motius, principalment, perquè volem deixar palès el nostre compromís amb el procés que viu Catalunya, un procés que ens ha de portar a la independència del Principat i que també esperem que serveixi per esperonar la consciència nacional de la resta de territoris dels Països Catalans. D’altra banda, creiem (sincerament) que aquest llibre de Harris pot convèncer molts indecisos, perquè ens hi relata les tempestuoses relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya, i les conseqüències que se n’han derivat fins al moment actual, d’aquesta relació desigual. És una història explicada des del punt de vista d’un nouvingut, com tants altres nous catalans, amb un enfocament distint i que desmenteix veritats instituïdes basades en premisses falses. I ho fa sense pujar dalt d’una trona a repartir dogmes de fe, amb una mirada segurament no imparcial, però serena.

Si voleu més informació del projecte, podeu fer clic a l’enllaç. I si ens voleu ajudar, col·laborar, fer córrer la veu o ens voleu fer arribar qualsevol idea que us vingui de gust, ja sabeu on trobar-nos. Us ho agrairem a l’avançada.

Moltes gràcies!


Més lliure i obert del que molts creuen

Potser perquè en la gramàtica que va publicar a Gredos el 1962 volia sobretot prestigiar la llengua, sense estridències, s’ha tendit a veure Badia més com a endreçador de sabers acumulats que com a algú que innova i els qüestiona.

Però la gramàtica del 1994, que ha passat massa desapercebuda, ens revela un gramàtic molt més obert de ment i fins i tot heterodox. Badia s’hi mostra sensible als registres i això li permet flexibilitzar la part del nucli sintàctic fabrià que més s’aparta de l’ús. Com ho fa? Distingeix en tot moment entre nivell elevat (N1), corrent (N2) i col·loquial (N3) i partint d’aquesta distinció afirma, per exemple, que la caiguda de preposició a “S’ha acostumat que no li facin cas” -on l’ús posa una adavant el que només és pròpia de N1; i que el pronom relatiu de “Les dades amb les quals treballa” també només és propi de N1, mentre que el de “Les dades amb les que treballa” seria tolerable en N2 i N3. Són punts de vista encara avui heterodoxos que ajudarien a fer més versemblants els diàlegs informals de films i sèries.

(Article publicat per Albert Pla Nualart al Diari ARA el 17 de novembre de 2014.)


Sense oliveres

 

Si parlem de biblioteques, Rosa, en el meu imaginari no n’hi ha cap que pugui desbancar del lloc d’honor La biblioteca de Babel. Em pots dir que no s’hi val, que aquesta és imaginària, que és només un conte de Borges. En sóc conscient, però no hi puc fer més! Quan entro a qualsevol d’elles, em ve al cap «El universo (que otros llaman la Biblioteca)» que es compon d’un «número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales (…)» i llavors totes em semblen un pàl·lid reflex d’aquella biblioteca borgiana ideal.

Continua llegint


Aritmètica política

800px-Einstein_blackboardVas parlar de La guerra dels mons i he fet una recerca per veure quanta gent es va empassar la dramatització. Aproximadament 1.200.000 d’oients, d’una audiència total de 6 milions, van patir atacs de pànic per la fabulosa interpretació radiofònica de la novel·la de H.G. Wells, d’Orson Welles i el Mercury Theatre. D’aquests sis milions, el 28 % dels que tenien estudis universitaris van jutjar que era un fet real, el 36 % dels que tenien estudis secundaris i el 46 % dels que tenien estudis primaris, segons un estudi del psicòleg Hadley Cantril, de la Universitat de Princeton. Potser per això els governs no tenen massa cura mai de l’educació, no fos cas. Continua llegint