Category Archives: ARTICLE

El cementiri dels reis menors

2016-04-18 20.09.38Com que el Procés s’ha pres un respir i de moment no ens regala més dies històrics —per cert, convindria que algun dia expliquessin als periodistes que no tot pot ser històric: que existeixen més adjectius— i les disquisicions governamentals espanyoles no m’interessen gens ni mica, aquesta vegada, i després de molt temps —massa—, et parlaré, Rosa, d’un llibre que m’ha colpit. Es tracta de El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč (traduït per Pau Sanchis), i publicat per Raig Verd, editorial de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió.

Confesso que pràcticament no sé res de la literatura balcànica. La meva única lectura d’autors de la zona era, fins ara, la magna novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, escriptor iugoslau —avui dia seria bosnià— que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961. I Malkoč, un escriptor croat, no n’era pas una excepció: no el coneixia.
Continua llegint

Anuncis

Jo no sóc pas d’ací, tot i que ho sóc

2016-03-10-13-53-07Islàndia és un país peculiar des de molts punts de vista, i el lingüístic no n’és una excepció. A Europa és un cas singular: és l’únic país autènticament monolingüe, stricto sensu. (El somni humit dels estats centralistes tradicionals, com França, Regne Unit o, per descomptat, Espanya.) A més, és el país amb la taxa d’alfabetització més elevada de tot el planeta. De manera que és lògic que Borges, un admirador de la urbanitat (de la civilitat), i també de les sagues medievals, se’n fes ressò, de les kenningar. Me’l puc imaginar brandant el bastó i traçant figures homèriques en l’aire mentre recitava de memòria aquestes composicions, com si conjuminés pregàries.
Continua llegint


Sense oliveres

 

Si parlem de biblioteques, Rosa, en el meu imaginari no n’hi ha cap que pugui desbancar del lloc d’honor La biblioteca de Babel. Em pots dir que no s’hi val, que aquesta és imaginària, que és només un conte de Borges. En sóc conscient, però no hi puc fer més! Quan entro a qualsevol d’elles, em ve al cap «El universo (que otros llaman la Biblioteca)» que es compon d’un «número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales (…)» i llavors totes em semblen un pàl·lid reflex d’aquella biblioteca borgiana ideal.

Continua llegint


Aritmètica política

800px-Einstein_blackboardVas parlar de La guerra dels mons i he fet una recerca per veure quanta gent es va empassar la dramatització. Aproximadament 1.200.000 d’oients, d’una audiència total de 6 milions, van patir atacs de pànic per la fabulosa interpretació radiofònica de la novel·la de H.G. Wells, d’Orson Welles i el Mercury Theatre. D’aquests sis milions, el 28 % dels que tenien estudis universitaris van jutjar que era un fet real, el 36 % dels que tenien estudis secundaris i el 46 % dels que tenien estudis primaris, segons un estudi del psicòleg Hadley Cantril, de la Universitat de Princeton. Potser per això els governs no tenen massa cura mai de l’educació, no fos cas. Continua llegint


VIDA CULTURAL A VILA

Creu-me, Rosa, tenia la intenció de donar-ne l’opinió, del concepte conversa virtual i de l’amistat (que se’n pot derivar) a través de les xarxes socials; però l’actualitat mana —com repeteix a tort i a dret el suat clixé periodístic. Això sí, no t’espantis, que no faré un al·legat contra els borbons ni esmolaré cap tecla per a quan vingui aquest mes de juny (o de novembre). Aquesta vegada em veig empès a presumir de vila i de l’activitat cultural que hi té lloc.

No sé quina opinió en tindràs tu, que ets una persona tan involucrada fa tants anys en els moviments culturals de Vilafranca. A mi, la primera vegada (fa ja més de dotze anys) que vaig veure una agenda d’activitats culturals a La Fura —no l’hi diguis al Ricard—, em va venir salivera. No m’ho podia creure. En una setmana de la Vilafranca del mes de març de 2002 s’organitzaven més actes que en un any sencer a Santa Pola. Continua llegint


Res de nou

Que Raimon no era independentista ja ens ho imaginàvem, Rosa. Les declaracions que va fer al programa El suplement de Catalunya Ràdio ho van deixar clar.

Pel que fa a les reaccions, n’hem vist de tots colors, a Catalunya, alguns van posar el crit en el cel. N’han dit penjaments, del xativí, i, com escrivia en aquest mateix diari César Martín, alguns hi van brandar l’adjectiu maleït, anatemitzat: botifler. Molts altres en van defensar la llibertat d’expressió i de pensament —hi cap cap altra possibilitat per a una persona amb sentit comú? Al País Valencià, però, les declaracions van passar més aviat desapercebudes i, en tot cas, les referències més rellevants van servir per estigmatitzar els independentistes, tan dolents que es fiquen fins i tot amb el pobre Raimon, tan assenyat, tan valencià, que no vol la independència; no obstant això, nosaltres mai no en parlem als mitjans de comunicació perquè canta en català. Continua llegint


Atzar

20140428_120049Intentaré no ser taxatiu; però no defugiré la pregunta, Rosa. No, no confio gaire en les caputxetes vermelles, els soldadets de plom, les fades faves, les carbasses que esdevenen carrosses o els flautistes rebecs. Tampoc no confio en les lectures adaptades, en la literatura per a infants ni en la juvenil. No crec que generin més lectors. (Encara que als meus fills els regalo molts geronimostiltons i, si convé, un dia passarem al harrypotter del moment.)

 

La meva, però, no és una opinió científica, només neix de l’experiència pròpia, de les lectures anàrquiques de les injustament menystingudes novel·les d’aventures de Karl May, Verne, Dumas o Defoe, i, a continuació, del salt al buit sense xarxa cap a l’alta literatura: Poe, Calvino, Dickens, Conrad… Sense mestratges, sense guies, empès només per la intuïció i per la set de coneixement. I també per l’atzar —aquella “ignorancia de la compleja maquinaria de la casualidad”, que deia Borges. Continua llegint


L’última nit

lultima-nit-james-salterLlovet és un savi, Rosa. Li discutiria alguna de les contundents (i esbiaixades) opinions que escriu a El País, però aquestes dues frases sobre els traductors són genials. El fet, però, és que Llovet parla des de la seva trona, des de la posició d’algú que pot triar els llibres que vol traduir: els clàssics amb què deixar la vanitat aparcada. Hi ha traductors literaris que fan el que poden (pocs clàssics i sí moltes novel·les industrials) i n’hi ha d’altres, com ara jo, que ni tan sols traduïm llibres, sinó, entre altres coses, prospectes de medicaments o assaigs clínics.

Molta gent, quan dic que sóc traductor, em demana quin llibre he traduït, i quan responc que no, que no n’he traduït cap, que em dedico a altres tipus de traduccions, però que m’agradaria fer-ho algun dia, em pregunten tot seguit: «¿Quin t’agradaria traduir?”. I no tinc una resposta clara. M’agraden molts autors, que encara estan per traduir, i no goso triar-ne un i trair-ne un altre. Això sí, fa uns dies vaig llegir un recull de contes, L’última nit, publicat per L’Altra Editorial i traduït per Alba Dedeu, que em va fer venir ganes de dir: «Vull traduir Salter.» Continua llegint


Sí, sí, com vulguis, María Antonia

Sí, Rosa, sí: oblidar-se dels sons de les llengües —de la fonètica i de la fonologia— és pecat mortal. Em fa l’efecte que era Truman Capote qui deia una cosa així com que a ell no li interessaven gaire els grans temes quan escrivia, sinó la música que formaven les paraules.  Continua llegint


‘Smiley’ i el sexe en català

ImprimirTens raó, Rosa. Deixem de banda uns dies la política i prenguem aire, que tindrem temps de dir-hi la nostra a bastament en els pròxims mesos.

En aquestes setmanes proppassades, he anat a dues representacions teatrals a Cal Bolet: Cosmètica de l’enemic i Smiley. La primera és una adaptació de la novel•la del mateix nom de l’escriptora Amélie Nothomb. Hi destaquen les interpretacions de Lluís Soler i Xavier Ripoll, en un muntatge en què es barreja l’humor negre i la sensació de claustrofòbia existencial que porta l’espectador a fer un viatge a les parts més fosques i amagades de la consciència de l’ésser humà. Smiley, de la companyia Flyhard, escrita per Guillem Clua, és molt més lleugera, quant al contingut. És la història d’amor d’una parella d’homosexuals, explicada amb molt d’optimisme, amb incisos explicatius —i originals— del món gai per als heterosexuals, i fa passar una estona molt divertida a l’espectador. Continua llegint