Entrevista a Joan Carreras

Joan Carreras, escriptor, periodista, professor universitari i guionista de televisió, va visitar Vilafranca el proppassat 5 de juny per posar el punt final al II Curs de Narrativa organitzat per l’Escola de lletres de l’Odissea amb una xerrada sobre la seva última novel·la, Cafè Barcelona, que ha estat guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Català de l’any 2013. En aquesta obra, publicada per Editorial Proa, Carreras ens explica una història tràgica, però esperançadora, que transcorre entre Amsterdam, Srebrenica i Barcelona, i on, amb l’ofici d’un excel·lent novel·lista, es reflexiona sobre la complexitat de les relacions humanes. Continua llegint


VIDA CULTURAL A VILA

Creu-me, Rosa, tenia la intenció de donar-ne l’opinió, del concepte conversa virtual i de l’amistat (que se’n pot derivar) a través de les xarxes socials; però l’actualitat mana —com repeteix a tort i a dret el suat clixé periodístic. Això sí, no t’espantis, que no faré un al·legat contra els borbons ni esmolaré cap tecla per a quan vingui aquest mes de juny (o de novembre). Aquesta vegada em veig empès a presumir de vila i de l’activitat cultural que hi té lloc.

No sé quina opinió en tindràs tu, que ets una persona tan involucrada fa tants anys en els moviments culturals de Vilafranca. A mi, la primera vegada (fa ja més de dotze anys) que vaig veure una agenda d’activitats culturals a La Fura —no l’hi diguis al Ricard—, em va venir salivera. No m’ho podia creure. En una setmana de la Vilafranca del mes de març de 2002 s’organitzaven més actes que en un any sencer a Santa Pola. Continua llegint


Res de nou

Que Raimon no era independentista ja ens ho imaginàvem, Rosa. Les declaracions que va fer al programa El suplement de Catalunya Ràdio ho van deixar clar.

Pel que fa a les reaccions, n’hem vist de tots colors, a Catalunya, alguns van posar el crit en el cel. N’han dit penjaments, del xativí, i, com escrivia en aquest mateix diari César Martín, alguns hi van brandar l’adjectiu maleït, anatemitzat: botifler. Molts altres en van defensar la llibertat d’expressió i de pensament —hi cap cap altra possibilitat per a una persona amb sentit comú? Al País Valencià, però, les declaracions van passar més aviat desapercebudes i, en tot cas, les referències més rellevants van servir per estigmatitzar els independentistes, tan dolents que es fiquen fins i tot amb el pobre Raimon, tan assenyat, tan valencià, que no vol la independència; no obstant això, nosaltres mai no en parlem als mitjans de comunicació perquè canta en català. Continua llegint


Atzar

20140428_120049Intentaré no ser taxatiu; però no defugiré la pregunta, Rosa. No, no confio gaire en les caputxetes vermelles, els soldadets de plom, les fades faves, les carbasses que esdevenen carrosses o els flautistes rebecs. Tampoc no confio en les lectures adaptades, en la literatura per a infants ni en la juvenil. No crec que generin més lectors. (Encara que als meus fills els regalo molts geronimostiltons i, si convé, un dia passarem al harrypotter del moment.)

 

La meva, però, no és una opinió científica, només neix de l’experiència pròpia, de les lectures anàrquiques de les injustament menystingudes novel·les d’aventures de Karl May, Verne, Dumas o Defoe, i, a continuació, del salt al buit sense xarxa cap a l’alta literatura: Poe, Calvino, Dickens, Conrad… Sense mestratges, sense guies, empès només per la intuïció i per la set de coneixement. I també per l’atzar —aquella “ignorancia de la compleja maquinaria de la casualidad”, que deia Borges. Continua llegint


L’última nit

lultima-nit-james-salterLlovet és un savi, Rosa. Li discutiria alguna de les contundents (i esbiaixades) opinions que escriu a El País, però aquestes dues frases sobre els traductors són genials. El fet, però, és que Llovet parla des de la seva trona, des de la posició d’algú que pot triar els llibres que vol traduir: els clàssics amb què deixar la vanitat aparcada. Hi ha traductors literaris que fan el que poden (pocs clàssics i sí moltes novel·les industrials) i n’hi ha d’altres, com ara jo, que ni tan sols traduïm llibres, sinó, entre altres coses, prospectes de medicaments o assaigs clínics.

Molta gent, quan dic que sóc traductor, em demana quin llibre he traduït, i quan responc que no, que no n’he traduït cap, que em dedico a altres tipus de traduccions, però que m’agradaria fer-ho algun dia, em pregunten tot seguit: «¿Quin t’agradaria traduir?”. I no tinc una resposta clara. M’agraden molts autors, que encara estan per traduir, i no goso triar-ne un i trair-ne un altre. Això sí, fa uns dies vaig llegir un recull de contes, L’última nit, publicat per L’Altra Editorial i traduït per Alba Dedeu, que em va fer venir ganes de dir: «Vull traduir Salter.» Continua llegint


ENTREVISTA A EDUARD MÁRQUEZ

20140131_114414Us transcrivim l’entrevista que vam tenir l’oportunitat de fer-li a l’Eduard Márquez per al diari El 3 de vuit:

Eduard Márquez, nascut a Barcelona l’any 1960, ha publicat obres de poesia, reculls de contes i novel·les per a nens i adults. Actualment, compagina la seva professió d’escriptor amb classes com a professor de novel·la a l’Ateneu Barcelonès i col·laboracions a mitjans de comunicació, com ara Catalunya Ràdio. El proppassat dijous 23 de gener va oferir una xerrada als alumnes de l’Escola de lletres de l’Odissea a l’Escorxador de Vilafranca sobre la seva última novel·la, L’últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de 2012. 

A L’últim dia abans de demà hi ha un canvi remarcable pel que fa a la localització temporal i geogràfica respecte a les tres darreres novel·les. ¿Són records personals? 

Cada història imposa les seves condicions. En aquest cas, com que la novel·la té una certa dimensió autobiogràfica, la localització havia de ser la corresponent als fets que s’hi narren. I això vol dir parlar del barri en què vaig créixer, de l’escola, de la universitat… De Barcelona i dels llocs on passàvem les vacances o els caps de setmana. Continua llegint


L’última voluntat

Aquest conte que compartim amb vosaltres va obtenir el segon premi en el I Concurs de microrelats Sergio Beser que es va atorgar aquest mes de desembre proppassat:

L’última voluntat

El doble cataclac del pany en obrir li va deixar palès que no hi havia ningú a casa. Podria gaudir d’una estona de soledat per tractar d’oblidar les males marors de la feina. El telèfon del saló s’esgargamellava i un tic convuls de pampallugues roges li feien de cor. Tant era. Com cada dia d’aquests darrers 25 anys, va trobar una nota enganxada al suro de la cuina. S’hi llegien unes ordres esgarrapades amb lletra afanyada, subsidiària: escalfar la lasanya al microones i, de postres, la llista de la compra; a més, això sí, d’un rutinari beset. Va deixar a la taula el mòbil, que rondinava —mut—, i va pitjar el botó del comandament. Mentre mastegava la lasanya tèbia, va aparèixer una figura compungida en la pantalla plana sobre un fons de ferralla automobilística:

«L’accident s’ha produït a les 8 del matí quan un camió ha envaït la calçada contrària en el kilòmetre 233 de la nacional II en direcció a Talaponsa. En la col·lisió ha resultat morta l’única ocupant del turisme sinistrat, la coneguda locutora de ràdio Sílvia Ribes…».

Va respirar fondo i va despenjar la llista del suro: havia de complir l’última voluntat de la dona.

Rafel Marco i Molina

En aquest enllaç podeu llegir els altres relats premiats i més informació sobre el concurs. Esperem que us agradi.


Sí, sí, com vulguis, María Antonia

Sí, Rosa, sí: oblidar-se dels sons de les llengües —de la fonètica i de la fonologia— és pecat mortal. Em fa l’efecte que era Truman Capote qui deia una cosa així com que a ell no li interessaven gaire els grans temes quan escrivia, sinó la música que formaven les paraules.  Continua llegint


‘Smiley’ i el sexe en català

ImprimirTens raó, Rosa. Deixem de banda uns dies la política i prenguem aire, que tindrem temps de dir-hi la nostra a bastament en els pròxims mesos.

En aquestes setmanes proppassades, he anat a dues representacions teatrals a Cal Bolet: Cosmètica de l’enemic i Smiley. La primera és una adaptació de la novel•la del mateix nom de l’escriptora Amélie Nothomb. Hi destaquen les interpretacions de Lluís Soler i Xavier Ripoll, en un muntatge en què es barreja l’humor negre i la sensació de claustrofòbia existencial que porta l’espectador a fer un viatge a les parts més fosques i amagades de la consciència de l’ésser humà. Smiley, de la companyia Flyhard, escrita per Guillem Clua, és molt més lleugera, quant al contingut. És la història d’amor d’una parella d’homosexuals, explicada amb molt d’optimisme, amb incisos explicatius —i originals— del món gai per als heterosexuals, i fa passar una estona molt divertida a l’espectador. Continua llegint


En perdre la paraula, perdem la memòria

Rosa, volia parlar-te sobre el documental Nosaltres, els valencians, que va emetre TV3 el 29 d’octubre. Volia dir-te que d’un temps ençà tenia la sensació que al País Valencià hi havia un altre sentiment respecte al territori i la llengua; que no em canso de sentir admiració per la gent que hi lluita, com ara Joan F. Mira, Vicent Partal, Eliseu Climent i tants d’altres. Volia explicar-te que veient aquest documental, malgrat que hi ha alguns punts de vista i declaracions amb què no estic gens d’acord, se m’havia encomanat  un optimisme moderat (que mai no havia sentit abans) envers la terra que em va veure néixer. Continua llegint