Tag Archives: CATALÀ

Davant d’un quadre

sisley

Alfred Sisley- Flood at Port-Marly (1876)

D’una pintura paisatgística el primer que en mire és el cel. Després m’endinse en la matèria que s’estén avall, la qual sovint dóna nom al títol i marca el tema. Mentre que una pàgina només es pot llegir en horitzontal seguint les línies, un quadre pot tindre diverses lectures.
No tinc una cultura pictòrica, només els gustos d’un passavolant. M’agrada Velázquez, que em demostra l’existència de la perfecció. Em fascina la pintura al fresc, que no admet retocs, esborrades; és l’equivalent en l’alpinisme d’una escalada en absoluta solitud, sense corda.
Continua llegint

Anuncis

El cementiri dels reis menors

2016-04-18 20.09.38Com que el Procés s’ha pres un respir i de moment no ens regala més dies històrics —per cert, convindria que algun dia expliquessin als periodistes que no tot pot ser històric: que existeixen més adjectius— i les disquisicions governamentals espanyoles no m’interessen gens ni mica, aquesta vegada, i després de molt temps —massa—, et parlaré, Rosa, d’un llibre que m’ha colpit. Es tracta de El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč (traduït per Pau Sanchis), i publicat per Raig Verd, editorial de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió.

Confesso que pràcticament no sé res de la literatura balcànica. La meva única lectura d’autors de la zona era, fins ara, la magna novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, escriptor iugoslau —avui dia seria bosnià— que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961. I Malkoč, un escriptor croat, no n’era pas una excepció: no el coneixia.
Continua llegint


ENTREVISTA A EDUARD MÁRQUEZ

20140131_114414Us transcrivim l’entrevista que vam tenir l’oportunitat de fer-li a l’Eduard Márquez per al diari El 3 de vuit:

Eduard Márquez, nascut a Barcelona l’any 1960, ha publicat obres de poesia, reculls de contes i novel·les per a nens i adults. Actualment, compagina la seva professió d’escriptor amb classes com a professor de novel·la a l’Ateneu Barcelonès i col·laboracions a mitjans de comunicació, com ara Catalunya Ràdio. El proppassat dijous 23 de gener va oferir una xerrada als alumnes de l’Escola de lletres de l’Odissea a l’Escorxador de Vilafranca sobre la seva última novel·la, L’últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de 2012. 

A L’últim dia abans de demà hi ha un canvi remarcable pel que fa a la localització temporal i geogràfica respecte a les tres darreres novel·les. ¿Són records personals? 

Cada història imposa les seves condicions. En aquest cas, com que la novel·la té una certa dimensió autobiogràfica, la localització havia de ser la corresponent als fets que s’hi narren. I això vol dir parlar del barri en què vaig créixer, de l’escola, de la universitat… De Barcelona i dels llocs on passàvem les vacances o els caps de setmana. Continua llegint


Sí, sí, com vulguis, María Antonia

Sí, Rosa, sí: oblidar-se dels sons de les llengües —de la fonètica i de la fonologia— és pecat mortal. Em fa l’efecte que era Truman Capote qui deia una cosa així com que a ell no li interessaven gaire els grans temes quan escrivia, sinó la música que formaven les paraules.  Continua llegint


‘Smiley’ i el sexe en català

ImprimirTens raó, Rosa. Deixem de banda uns dies la política i prenguem aire, que tindrem temps de dir-hi la nostra a bastament en els pròxims mesos.

En aquestes setmanes proppassades, he anat a dues representacions teatrals a Cal Bolet: Cosmètica de l’enemic i Smiley. La primera és una adaptació de la novel•la del mateix nom de l’escriptora Amélie Nothomb. Hi destaquen les interpretacions de Lluís Soler i Xavier Ripoll, en un muntatge en què es barreja l’humor negre i la sensació de claustrofòbia existencial que porta l’espectador a fer un viatge a les parts més fosques i amagades de la consciència de l’ésser humà. Smiley, de la companyia Flyhard, escrita per Guillem Clua, és molt més lleugera, quant al contingut. És la història d’amor d’una parella d’homosexuals, explicada amb molt d’optimisme, amb incisos explicatius —i originals— del món gai per als heterosexuals, i fa passar una estona molt divertida a l’espectador. Continua llegint


En perdre la paraula, perdem la memòria

Rosa, volia parlar-te sobre el documental Nosaltres, els valencians, que va emetre TV3 el 29 d’octubre. Volia dir-te que d’un temps ençà tenia la sensació que al País Valencià hi havia un altre sentiment respecte al territori i la llengua; que no em canso de sentir admiració per la gent que hi lluita, com ara Joan F. Mira, Vicent Partal, Eliseu Climent i tants d’altres. Volia explicar-te que veient aquest documental, malgrat que hi ha alguns punts de vista i declaracions amb què no estic gens d’acord, se m’havia encomanat  un optimisme moderat (que mai no havia sentit abans) envers la terra que em va veure néixer. Continua llegint


Com parlen els polítics catalans?

Rac1-logoLa setmana passada ens van convidar al programa 14/15, de la secció d’informatius de RAC1. La idea era resumir en unes poques línies què en pensem de la llengua dels polítics catalans. Concretament, dels líders dels partits amb representació parlamentària. El format del programa és  força desimbolt i l’anàlisi pretenia ser més divertida i irònica que no pas acadèmica.

En la gravació, que dura poc més de dos minuts i mig, podreu escoltar en primer lloc l’opinió de l’editor d’estil de La Vanguardia en català, el filòleg Magí Camps, i després la nostra anàlisi, com si jutgéssim els jugadors del Barça.

Us pengem l’àudio i, a continuació, la transcripció de la nostra intervenció, emesa el proppassat dissabte, 2 de novembre.

ARTUR MAS:

Sobri. Moderat. També en la llengua. Hom diu que és capaç de contenir-se i no pronunciar paraules com independència durant setmanes. De vegades, se li escapa alguna espanyolada com merma, amb dues emes. A Catalunya, però, sabem que se l’estima molt, perquè la remarca amb dues enes palatals.

ORIOL JUNQUERAS:

Es nota que és professor, que domina l’art d’explicar-se. Té un català força correcte, però quan diu que s’han de millorar les rentes dels treballadors, i no les rendes, o «resulta de que hi han grups al Parlament», deixa clar per què es va dedicar a la història i no a la llengua.

PERE NAVARRO:

Tot i que pot regalar-nos joies com la dubta, amb la a ben oberta, parla un català acceptable. No obstant això, és capaç de dir que no escolta el clam de l’independentisme al carrer, quan, en realitat, vol dir que no el sent.

ALÍCIA SÁNCHEZ-CAMACHO:

Ens ho posa fàcil: té un to de veu prou alt perquè la senti tothom. De manera que podem constatar, per exemple, com reparteix as a tort i a dret: deuta, abisma. O es baralla amb els pronoms febles, com el famós dir-lis.

JOAN HERRERA:

Ens adverteix dels perills del capitalisme d’una manera tan propera que fins i tot catalanitza els neoliberals en neolliberals. I quan utilitza la frase feta «la mare dels ous» fa la “s” sorda i no sabem si parla d’ous de debò o de sous.

ALBERT RIVERA:

Juga amb desavantatge: només li podem analitzar el català el 50 % del temps. Així i tot, podem detectar que té problemes amb les preposicions davant d’infinitiu o pot arribar a confondre el sinus matemàtic amb el si de les institucions.

DAVID FERNÁNDEZ:

Trempat. Arrauxat. O hauríem de dir-ne trempada i arrauxada? I és que tant d’ús no sexista del llenguatge ens fa difícil saber de què o de qui parlem. Habitualment tampoc no distingeix la s sorda i la s sonora.


JOAN SOLÀ, CIENTÍFIC

Joan SolàDemà farà tres anys de la mort del mestre Joan Solà. Sempre és un bon moment per retre homenatge a aquest filòleg, i més quan alguns analfabets, com el diputat popular a les Corts Valencianes Ferran Giner, proclamen sense vergonya que «el PP no creu en “pseudociències” com la filologia.» (Podeu llegir la notícia completa aquí.)

Fa un parell d’anys, en un altre blog ja vam escriure això:

«[…] no faré una anàlisi de la seva obra, ni de la seva importància cabdal, ni tan sols de si queda un buit en el món filològic català. Només volia assenyalar una anècdota que li vaig sentir en una entrevista. Preguntat per la seva vocació de filòleg, pel seu amor a les paraules, va contestar que quan ell n’analitzava l’etimologia, la genuïnitat, etc., el que feia era demanar-se pels seus orígens i, conseqüentment, pels orígens d’ell mateix i de l’ésser humà. La llengua, deia més o menys, traça un vincle indestriable entre l’home i la natura. És a dir, i d’aquí la meva joia, que un filòleg —com un astrofísic— s’ocupa de respondre les preguntes fonamentals que des de temps immemorials han preocupat l’home: qui som, d’on venim…
I és que jo, companys, no trobo res més seductor que el saber, que la ciència; ja sigui destriar etimologies, calcular equacions o imaginar que més enllà dels àtoms hi ha quarks. I, sobretot, em sedueix la gent que és capaç de transmetre aquesta passió pel saber.
Així doncs, mestre Solà, gràcies per totes les lliçons.»

Us deixo l’enllaç a l’entrevista, a L’hora del lector.


Només penso en respirar

Albert Pla Nualart va escriure al diari Ara (12-10-2013) aquest article tan interessant sobre l’ús habitual de la preposició ‘en’ davant d’infinitiu. Us el copiem a continuació:

VEIG AL METRO un anunci de l’Associació Catalana de Fibrosi Quística amb la cara d’un nen i dues frases: “Tu respires sense pensar. Jo només penso en respirar”. Comunicativament, és impecable: qui el llegeix l’entén a la primera. Normativament, en canvi, és incorrecte. Continua llegint


Repicar i anar a la processó

Els debats de política general són sucosos en tants sentits, Rosa, que cada sessió parlamentària donaria per a dotzenes d’aquestes notes que ens intercanviem nosaltres dos. I la conjuntura, com bé expliques, és tan interessant que tothom ens hi veiem empesos, a discutir propostes, vies, gestos, pactes i referèndums. Avui, però, si m’ho permets, em centraré en l’aspecte lingüístic que vas esmentar al final del teu escrit. Continua llegint