Tag Archives: EL3DEVUIT

Entrevista a Silvana Vogt

2016-10-21-13-19-20Silvana Vogt va néixer a la localitat argentina de Morteros l’any 1969. Ha completat tots els papers de l’auca de la indústria editorial: lectora, columnista, mestra d’escriptura, llibretera i escriptora (no necessàriament en aquest ordre). Amb el Penedès hi manté una estreta relació des que va començar a fer de mestra de narrativa en l’Escola de Lletres de l’Odissea l’any 2013. En poc menys d’un any, ha obert, junt amb l’Arnau Cònsul, una llibreria a Sant Just Desvern, Cal Llibreter, i ha vist la llum la seva primera novel·la, La mecànica de l’aigua, publicada per l’Editorial 1984. El pròxim 27 d’octubre, a les 20.00 h, la presentarà a la Llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès.

La mecànica de l’aigua és una novel·la amb un contingut autobiogràfic palpable. ¿Enteneu la literatura sense aquest component autobiogràfic?

La meva no. I, en general, els llibres que m’agraden més són aquells en què s’intueix la vida per sobre de la forma. Escric interpel·lant el món i els meus records. Però això no vol dir que el que escric sigui veritat.

Continua llegint


El cementiri dels reis menors

2016-04-18 20.09.38Com que el Procés s’ha pres un respir i de moment no ens regala més dies històrics —per cert, convindria que algun dia expliquessin als periodistes que no tot pot ser històric: que existeixen més adjectius— i les disquisicions governamentals espanyoles no m’interessen gens ni mica, aquesta vegada, i després de molt temps —massa—, et parlaré, Rosa, d’un llibre que m’ha colpit. Es tracta de El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč (traduït per Pau Sanchis), i publicat per Raig Verd, editorial de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió.

Confesso que pràcticament no sé res de la literatura balcànica. La meva única lectura d’autors de la zona era, fins ara, la magna novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, escriptor iugoslau —avui dia seria bosnià— que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961. I Malkoč, un escriptor croat, no n’era pas una excepció: no el coneixia.
Continua llegint


Atzar

20140428_120049Intentaré no ser taxatiu; però no defugiré la pregunta, Rosa. No, no confio gaire en les caputxetes vermelles, els soldadets de plom, les fades faves, les carbasses que esdevenen carrosses o els flautistes rebecs. Tampoc no confio en les lectures adaptades, en la literatura per a infants ni en la juvenil. No crec que generin més lectors. (Encara que als meus fills els regalo molts geronimostiltons i, si convé, un dia passarem al harrypotter del moment.)

 

La meva, però, no és una opinió científica, només neix de l’experiència pròpia, de les lectures anàrquiques de les injustament menystingudes novel·les d’aventures de Karl May, Verne, Dumas o Defoe, i, a continuació, del salt al buit sense xarxa cap a l’alta literatura: Poe, Calvino, Dickens, Conrad… Sense mestratges, sense guies, empès només per la intuïció i per la set de coneixement. I també per l’atzar —aquella “ignorancia de la compleja maquinaria de la casualidad”, que deia Borges. Continua llegint


ENTREVISTA A EDUARD MÁRQUEZ

20140131_114414Us transcrivim l’entrevista que vam tenir l’oportunitat de fer-li a l’Eduard Márquez per al diari El 3 de vuit:

Eduard Márquez, nascut a Barcelona l’any 1960, ha publicat obres de poesia, reculls de contes i novel·les per a nens i adults. Actualment, compagina la seva professió d’escriptor amb classes com a professor de novel·la a l’Ateneu Barcelonès i col·laboracions a mitjans de comunicació, com ara Catalunya Ràdio. El proppassat dijous 23 de gener va oferir una xerrada als alumnes de l’Escola de lletres de l’Odissea a l’Escorxador de Vilafranca sobre la seva última novel·la, L’últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de 2012. 

A L’últim dia abans de demà hi ha un canvi remarcable pel que fa a la localització temporal i geogràfica respecte a les tres darreres novel·les. ¿Són records personals? 

Cada història imposa les seves condicions. En aquest cas, com que la novel·la té una certa dimensió autobiogràfica, la localització havia de ser la corresponent als fets que s’hi narren. I això vol dir parlar del barri en què vaig créixer, de l’escola, de la universitat… De Barcelona i dels llocs on passàvem les vacances o els caps de setmana. Continua llegint


Sí, sí, com vulguis, María Antonia

Sí, Rosa, sí: oblidar-se dels sons de les llengües —de la fonètica i de la fonologia— és pecat mortal. Em fa l’efecte que era Truman Capote qui deia una cosa així com que a ell no li interessaven gaire els grans temes quan escrivia, sinó la música que formaven les paraules.  Continua llegint


‘Smiley’ i el sexe en català

ImprimirTens raó, Rosa. Deixem de banda uns dies la política i prenguem aire, que tindrem temps de dir-hi la nostra a bastament en els pròxims mesos.

En aquestes setmanes proppassades, he anat a dues representacions teatrals a Cal Bolet: Cosmètica de l’enemic i Smiley. La primera és una adaptació de la novel•la del mateix nom de l’escriptora Amélie Nothomb. Hi destaquen les interpretacions de Lluís Soler i Xavier Ripoll, en un muntatge en què es barreja l’humor negre i la sensació de claustrofòbia existencial que porta l’espectador a fer un viatge a les parts més fosques i amagades de la consciència de l’ésser humà. Smiley, de la companyia Flyhard, escrita per Guillem Clua, és molt més lleugera, quant al contingut. És la història d’amor d’una parella d’homosexuals, explicada amb molt d’optimisme, amb incisos explicatius —i originals— del món gai per als heterosexuals, i fa passar una estona molt divertida a l’espectador. Continua llegint


En perdre la paraula, perdem la memòria

Rosa, volia parlar-te sobre el documental Nosaltres, els valencians, que va emetre TV3 el 29 d’octubre. Volia dir-te que d’un temps ençà tenia la sensació que al País Valencià hi havia un altre sentiment respecte al territori i la llengua; que no em canso de sentir admiració per la gent que hi lluita, com ara Joan F. Mira, Vicent Partal, Eliseu Climent i tants d’altres. Volia explicar-te que veient aquest documental, malgrat que hi ha alguns punts de vista i declaracions amb què no estic gens d’acord, se m’havia encomanat  un optimisme moderat (que mai no havia sentit abans) envers la terra que em va veure néixer. Continua llegint


Repicar i anar a la processó

Els debats de política general són sucosos en tants sentits, Rosa, que cada sessió parlamentària donaria per a dotzenes d’aquestes notes que ens intercanviem nosaltres dos. I la conjuntura, com bé expliques, és tan interessant que tothom ens hi veiem empesos, a discutir propostes, vies, gestos, pactes i referèndums. Avui, però, si m’ho permets, em centraré en l’aspecte lingüístic que vas esmentar al final del teu escrit. Continua llegint


Sant Pompeu Fabra

No t’impressiona, Rosa, la gent que té les idees clares? A mi, sí; i encara més, si aquesta claredat d’idees va lligada a la joventut i a una vocació inequívoca. L’anècdota que explicaves de l’Eulàlia Valldosera —amb divuit anyets!— em porta a la memòria aquella frase, vull creure que hiperbòlica, de Jorge Luis Borges (ja em perdonaràs la traducció): «Com Thomas de Quincey i tants d’altres, he sabut, abans d’haver escrit una sola línia, que el meu destí seria literari.»  Continua llegint


Eppur si muove!

No sé per on començar avui, Rosa. Quinze dies sense dir ni ase ni bèstia en són massa en els temps que corren. Cada dia llegeixo, sento o veig notícies que em semblen més adients per a un programa produït per El Terrat, que no pròpies d’una societat mínimament racional. Reconec que ja no sé si estic indignat o aquesta indignació ha donat pas a un estat asèptic de menfotisme.

Hi ha presidents de la Generalitat que han promogut lemes de l’estil: «Fets, no paraules»; els del mateix partit, ara, diuen que «s’ocupen dels problemes reals de la gent»; i encara recordo alguns que deien el 2006 «que guanyi el sentit comú.» Són els mateixos que defensen «la llibertat d’elecció de llengua», i sempre obliden afegir-hi que creuen en la llibertat d’elecció de la llengua espanyola, no pas de les altres. El pitjor d’aquests leitmotivs no és que se’ls empesquen per a la campanya electoral —tot i que ben pensat, quan no és campanya electoral?—, sinó que els repeteixen a tort i a dret fins que els equips de màrqueting n’inventen uns altres… i així, queden retratats una vegada i una altra. Continua llegint