Tag Archives: LLENGUA

En perdre la paraula, perdem la memòria

Rosa, volia parlar-te sobre el documental Nosaltres, els valencians, que va emetre TV3 el 29 d’octubre. Volia dir-te que d’un temps ençà tenia la sensació que al País Valencià hi havia un altre sentiment respecte al territori i la llengua; que no em canso de sentir admiració per la gent que hi lluita, com ara Joan F. Mira, Vicent Partal, Eliseu Climent i tants d’altres. Volia explicar-te que veient aquest documental, malgrat que hi ha alguns punts de vista i declaracions amb què no estic gens d’acord, se m’havia encomanat  un optimisme moderat (que mai no havia sentit abans) envers la terra que em va veure néixer. Continua llegint

Anuncis

JOAN SOLÀ, CIENTÍFIC

Joan SolàDemà farà tres anys de la mort del mestre Joan Solà. Sempre és un bon moment per retre homenatge a aquest filòleg, i més quan alguns analfabets, com el diputat popular a les Corts Valencianes Ferran Giner, proclamen sense vergonya que «el PP no creu en “pseudociències” com la filologia.» (Podeu llegir la notícia completa aquí.)

Fa un parell d’anys, en un altre blog ja vam escriure això:

«[…] no faré una anàlisi de la seva obra, ni de la seva importància cabdal, ni tan sols de si queda un buit en el món filològic català. Només volia assenyalar una anècdota que li vaig sentir en una entrevista. Preguntat per la seva vocació de filòleg, pel seu amor a les paraules, va contestar que quan ell n’analitzava l’etimologia, la genuïnitat, etc., el que feia era demanar-se pels seus orígens i, conseqüentment, pels orígens d’ell mateix i de l’ésser humà. La llengua, deia més o menys, traça un vincle indestriable entre l’home i la natura. És a dir, i d’aquí la meva joia, que un filòleg —com un astrofísic— s’ocupa de respondre les preguntes fonamentals que des de temps immemorials han preocupat l’home: qui som, d’on venim…
I és que jo, companys, no trobo res més seductor que el saber, que la ciència; ja sigui destriar etimologies, calcular equacions o imaginar que més enllà dels àtoms hi ha quarks. I, sobretot, em sedueix la gent que és capaç de transmetre aquesta passió pel saber.
Així doncs, mestre Solà, gràcies per totes les lliçons.»

Us deixo l’enllaç a l’entrevista, a L’hora del lector.


Fastigosament ric

Avui defugiré donar-te la meva opinió sobre tomàquets, tomates, tomàtigues, tomaques i un enfilall inacabable de noms que té aquest fruit. Se sol dir que a taula no s’ha de parlar de política ni de religió, jo hi afegiria que tampoc no s’ha de parlar dels noms de plantes, peixos, fruites… almenys quan hi ha comensals d’arreu dels Països Catalans! Si més no, jo me n’estic.

Sí que voldria, però, parlar-te d’un descobriment literari. Podria dir que d’un descobriment a l’engròs, perquè he topat de cop amb un autor desconegut —per a mi— i amb una editorial petita, jove i amb molta empenta. Començaré per l’editorial, Edicions del Periscopi. Continua llegint


Sant Pompeu Fabra

No t’impressiona, Rosa, la gent que té les idees clares? A mi, sí; i encara més, si aquesta claredat d’idees va lligada a la joventut i a una vocació inequívoca. L’anècdota que explicaves de l’Eulàlia Valldosera —amb divuit anyets!— em porta a la memòria aquella frase, vull creure que hiperbòlica, de Jorge Luis Borges (ja em perdonaràs la traducció): «Com Thomas de Quincey i tants d’altres, he sabut, abans d’haver escrit una sola línia, que el meu destí seria literari.»  Continua llegint


Eppur si muove!

No sé per on començar avui, Rosa. Quinze dies sense dir ni ase ni bèstia en són massa en els temps que corren. Cada dia llegeixo, sento o veig notícies que em semblen més adients per a un programa produït per El Terrat, que no pròpies d’una societat mínimament racional. Reconec que ja no sé si estic indignat o aquesta indignació ha donat pas a un estat asèptic de menfotisme.

Hi ha presidents de la Generalitat que han promogut lemes de l’estil: «Fets, no paraules»; els del mateix partit, ara, diuen que «s’ocupen dels problemes reals de la gent»; i encara recordo alguns que deien el 2006 «que guanyi el sentit comú.» Són els mateixos que defensen «la llibertat d’elecció de llengua», i sempre obliden afegir-hi que creuen en la llibertat d’elecció de la llengua espanyola, no pas de les altres. El pitjor d’aquests leitmotivs no és que se’ls empesquen per a la campanya electoral —tot i que ben pensat, quan no és campanya electoral?—, sinó que els repeteixen a tort i a dret fins que els equips de màrqueting n’inventen uns altres… i així, queden retratats una vegada i una altra. Continua llegint


Un cànon casolà

Em permetràs que aquesta setmana, Rosa, tenint el Sant Jordi a tocar, deixi de banda la conversa —tan interessant— sobre la felicitat sòlida i l’alegria líquida que vas encetar la setmana passada i et parli dels llibres que més m’han interessat enguany. La llista no pretén ser exhaustiva (no llegeixo tant com m’agradaria), ni alliçonadora (no en tinc la preparació) i tan sols m’hi autoimposo una limitació: que les obres estiguin escrites en català, ja sigui com a llengua original o traduïda. Així que sense més preàmbuls (i sense cap ordre d’importància predeterminat): Continua llegint


Les mones santapoleres

Les mones santapoleres, Rosa, són rodones, de pa de pessic recobert amb sucre i amb un ou dur al bell mig de la dolçor, el qual ha de ser esclafat, preferiblement, contra el front desprevingut d’algun dels familiars presents. Això provoca certs maldecaps (i també algunes baralles) i no precisament pel cop en si, que si es fa bé té més de catacrec que no de zub-zub, sinó perquè als més petits els costa assimilar que la trencadissa s’ha de fer per la part equatorial de l’ou i no pas pels pols: que una ouada polar pot deixar glaçat el més pintat!

D’aquesta manera, aprenen geografia els nens santapolers (i valencians). Bé, així, i amb les passejades per la serra de Santa Pola. El dia de Pasqua s’ha de sortir a la serra perquè les famílies —plegades— es mengin les mones. Es pot anar a la Fulla Roja, a la cova de la Gota o a la del Frare, i també, com no, fins al Far de Santa Pola, des d’on es pot albirar, en dies de ponentada, Formentera, i en els dies normals, que són la majoria —llevantada—, ens resignem amb la silueta embolcallada (i propera) de l’illa plana: Tabarca. No traeix la tradició tampoc qui, si la família és més d’anar a la platja, organitza l’àpat de mitja tarda a les (gairebé desaparegudes) dunes dels Arenals o a platja Llisa.

M’agrada veure com la gent del meu entorn manté les tradicions, les tradicions que secularment han servit per transmetre els coneixements importants de la vida: com es diuen els cargols, per quins barrancs hem de baixar per arribar a la Fulla Roja, com fer els pals de les porteries amb un grapat de pedres… El problema, Rosa, és que aquestes tradicions es perden i, a més, es perd la llengua en què s’hi transmetien.

Torno de Santa Pola compungit, un cop més, per sentir tan poc valencià (català) al carrer, a la serra, als bars i, malauradament, també a casa. Entre la invasió turística provinent de la Meseta, l’emigració llatinoamericana (i d’altres llocs) i les renúncies dels indígenes, això va camí de convertir-se en un erm valencianoparlant.

El pitjor és sentir —i ho dic en el sentit d’experimentar una sensació, no en el de percebre amb els sentits— que això s’acaba, que ta mare parli als néts en castellà perquè la mare és castellana; que les paraules que ha ensenyat als seus fills, saps que no trobaran transmissors ni receptors que les entenguin; que els jocs de la canalla es juguin en una llengua estrangera i no hi hagi cap mare que digui: «Estos xiquets deuen ser forasters.» Perquè el que sobta és sentir parlar algú en valencià.

Això no és nou per a mi. El meu metge de capçalera em va despertar de la inòpia, de la ingenuïtat, si ho vols dir així, fa un grapat d’anys: «Als que estudieu català vos tindrien que fusilar a l’amaneixtre.» Anys més tard vaig decidir que no pagava la pena lluitar i vaig exiliar-me a terres més amables, nord enllà, on no m’amenacessin amb un afusellament a trenc d’alba per estudiar la llengua dels pares; a unes terres on es mantinguessin les tradicions, amb orgull; a unes terres on els meus fills poguessin parlar en català i no sentir-se marginats.

(Article publicat a El 3 de vuit el 6 d’abril de 2013)


Tertulians nerviosos

Tothom ha sentit parlar de Gallifa, el petit municipi de la comarca del Vallès Occidental (tot i que, geogràficament situat al Vallès Oriental), en els últims mesos. La imatge de la petita bandera espanyola penjada de la façana de l’ajuntament ha ocupat alguns titulars i diversos minuts dels mitjans d’informació catalans, i també espanyols. El diari digital Nació digital va publicar aquest article sobre el cas quan l’exalcalde del municipi, Jordi Fornas, va ser entrevistat a Intereconomía. Aquí en teniu un fragment. Hi trobareu alguna catanyolada? «L’alcalde de Gallifa va aconseguir posar dels nervis els combatius contertulians d’Intereconomia, en una entrevista en què li volien passar comptes per la seva actitud “sediciosa” de posar una bandera espanyola diminuta a la façana del seu ajuntament. Des de la seva petita població del Vallès Occidental, el “català tranquil” Jordi Fornas va anar responent amb tota la calma i parsimonia les fiblades que li clavaven des dels estudis de la televisió a Madrid.» http://www.naciodigital.cat/noticia/51588/alcalde/independentista/gallifa/posa/dels/nervis/tertulians/intereconomia

SOLUCIÓ Continua llegint


De com donar una notícia cultural amb el cul…

Ramon Pellicer, durant el Telenotícies vespre del dia 18 de març, introdueix una excel·lent notícia per al teatre català, però no comença bé la lectura i al final les lletres catalanes li ballen i rellisca:

«Només una petita mostra de la trajectòria de Josep Maria Benet i Jornet, una figura crucial de la dramatúrgia catalana moderna i també conegut pel gran públic per ser el pare dels primers culebrons. Rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’11 de juny al Palau de la Música. Òmnium cultural el distingeix per la seva aportació a la cultura en un premi que per primer cop mira cap al teatre.»

Podeu veure el vídeo en aquest enllaç (a partir del minut 33.00).

SOLUCIÓ Continua llegint


Vergonya, cavallers, vergonya!

Avui dilluns, us presentem a la secció de #microcatanyol un article publicat a la pàgina web del diari Ara, en la versió digital, de dia 3 de maig de 2011. Són unes declaracions de Xavier Trias sobre Jordi Hereu quan encara no era alcalde de Barcelona. Hi ha alguna cosa que desentona, oi?

«I és que Trias creu que és “una vergonya” que gent com l’alcalde i candidat del PSC, Jordi Hereu, tinguin l’atreviment d’anar davant de l’Hospital del Mar a dir que Mas ho ha aturat, perquè sap que no és cert, i que ho va aturar el govern tripartit”. “No es pot ser tan atrevit i explicar mentides. S’ha d’explicar la veritat i treure els colors a qui sigui”, ha reclamat.»

Aquí teniu l’enllaç per si voleu llegir l’article sencer. 

UN ALTRE EXEMPLE

Aviam si us ajudem a veure-ho més clar. Un altre exemple de la mateixa catanyolada: avui havia de ser de futbol. Crònica del Tenerife-Barça de la lliga espanyola de 2010 al diari digital El Punt Avui:

«A fe que el Tenerife va estar a punt de portar el Barça a vendre als primers minuts amb una pressió avançada, impetuosa, atrevida que va treure els colors al migcamp barcelonista i va estar a punt d’obrir en canal Márquez i Puyol per l’eix central. Xavi i Busquets van perdre estranyament múltiples pilotes en zona de risc i el Barcelona, avesat a atacar com està, es va veure obligat a defensar-se durant molts minuts.»

Article sencer aquí (això sí, jo no el llegiria; amb la redacció d’aquest fragment ja en teniu més que prou!).

Consell: no us fixeu en la redacció desordenada (per dir-ho suaument), sinó en una construcció que també apareix en el primer exemple… 

CATANYOLADA (solució) Continua llegint