Tag Archives: POESIA

Pàgines d’agraïment

foto.jpg

Foto de l’Arxiu de la Fondazione Erri De Luca

El meu pare tenia un disc de poesies de Lorca, recitades amb la veu impostada i solemne d’un actor. Un disc de versos, no de música, que s’havia de posar al plat de la gramola.
Mentre l’escoltava al seu costat, llegia també el text. El contrast entre les paraules escrites i les recitades em feia vindre una certa confusió. L’intèrpret buscava l’efecte distingit, el timbre encisador. La poesia de Lorca, per contra, eixia d’un dessagnament, bategava per una ferida oberta. També en la història amorosa de “La casada infiel” manifestava la repercussió d’una meravella.
“Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.”
(S’apagaren els farols
i s’encengueren els grills.)

L’escriptura era més potent que la veu. Va ser la meua primera descoberta sobre l’energia de les paraules. Quan apagàvem la gramola, rellegia els versos. Sonaven com batecs del cor, caminaven amb passos de sandàlies noves, cruixien i feien olor de cuir.
El primer contacte amb la poesia va ser entre les parets de tuf, entre restes d’erupcions, en italià i amb el text espanyol davant. Continua llegint


Entrevista d’Alessia Bronico a Erri De Luca

erri-de-luca

Foto de l’Arxiu Fondazione Erri De Luca

Us presentem una entrevista en què l’escriptor napolità reflexiona sobre la poesia, l’existència humana i la paraula. Esperem que us vagi de gust.

– Sou escriptor, poeta, traductor, alpinista, i heu fet moltes altres coses, però abans de res sou un home. ¿Com definiria un home?
Un bípede desproveït d’ales, que com a compensació carrega amb la consciència.

– La poesia és la meua malaltia, la meua fixació. ¿En teniu, de fixacions?
La poesia ha estat el format de combat de la literatura del 1900. No sé què entén per fixació, si una mania, un vici o una obsessió. Tinc preferència per fer ús de la paraula en les relacions amb les persones, la preferisc a qualsevol altra expressió, artística o no. Considere el vocabulari com el sistema immunitari més bo contra la falsificació de la realitat.

Continua llegint


Sí, sí, com vulguis, María Antonia

Sí, Rosa, sí: oblidar-se dels sons de les llengües —de la fonètica i de la fonologia— és pecat mortal. Em fa l’efecte que era Truman Capote qui deia una cosa així com que a ell no li interessaven gaire els grans temes quan escrivia, sinó la música que formaven les paraules.  Continua llegint