Tag Archives: SANTA POLA

Les mones santapoleres

Les mones santapoleres, Rosa, són rodones, de pa de pessic recobert amb sucre i amb un ou dur al bell mig de la dolçor, el qual ha de ser esclafat, preferiblement, contra el front desprevingut d’algun dels familiars presents. Això provoca certs maldecaps (i també algunes baralles) i no precisament pel cop en si, que si es fa bé té més de catacrec que no de zub-zub, sinó perquè als més petits els costa assimilar que la trencadissa s’ha de fer per la part equatorial de l’ou i no pas pels pols: que una ouada polar pot deixar glaçat el més pintat!

D’aquesta manera, aprenen geografia els nens santapolers (i valencians). Bé, així, i amb les passejades per la serra de Santa Pola. El dia de Pasqua s’ha de sortir a la serra perquè les famílies —plegades— es mengin les mones. Es pot anar a la Fulla Roja, a la cova de la Gota o a la del Frare, i també, com no, fins al Far de Santa Pola, des d’on es pot albirar, en dies de ponentada, Formentera, i en els dies normals, que són la majoria —llevantada—, ens resignem amb la silueta embolcallada (i propera) de l’illa plana: Tabarca. No traeix la tradició tampoc qui, si la família és més d’anar a la platja, organitza l’àpat de mitja tarda a les (gairebé desaparegudes) dunes dels Arenals o a platja Llisa.

M’agrada veure com la gent del meu entorn manté les tradicions, les tradicions que secularment han servit per transmetre els coneixements importants de la vida: com es diuen els cargols, per quins barrancs hem de baixar per arribar a la Fulla Roja, com fer els pals de les porteries amb un grapat de pedres… El problema, Rosa, és que aquestes tradicions es perden i, a més, es perd la llengua en què s’hi transmetien.

Torno de Santa Pola compungit, un cop més, per sentir tan poc valencià (català) al carrer, a la serra, als bars i, malauradament, també a casa. Entre la invasió turística provinent de la Meseta, l’emigració llatinoamericana (i d’altres llocs) i les renúncies dels indígenes, això va camí de convertir-se en un erm valencianoparlant.

El pitjor és sentir —i ho dic en el sentit d’experimentar una sensació, no en el de percebre amb els sentits— que això s’acaba, que ta mare parli als néts en castellà perquè la mare és castellana; que les paraules que ha ensenyat als seus fills, saps que no trobaran transmissors ni receptors que les entenguin; que els jocs de la canalla es juguin en una llengua estrangera i no hi hagi cap mare que digui: «Estos xiquets deuen ser forasters.» Perquè el que sobta és sentir parlar algú en valencià.

Això no és nou per a mi. El meu metge de capçalera em va despertar de la inòpia, de la ingenuïtat, si ho vols dir així, fa un grapat d’anys: «Als que estudieu català vos tindrien que fusilar a l’amaneixtre.» Anys més tard vaig decidir que no pagava la pena lluitar i vaig exiliar-me a terres més amables, nord enllà, on no m’amenacessin amb un afusellament a trenc d’alba per estudiar la llengua dels pares; a unes terres on es mantinguessin les tradicions, amb orgull; a unes terres on els meus fills poguessin parlar en català i no sentir-se marginats.

(Article publicat a El 3 de vuit el 6 d’abril de 2013)

Anuncis