¿Quina és la realitat, Pere?

S’acosta el meravellós temps de les eleccions municipals, Pere. (Em sap greu Rosa, però avui no m’adreçaré a tu). Tots els politiquets (i politicastres) del nostre petit i miserable país us abilleu amb les millors gales que teniu i endegueu la màquina dels eslògans (¡ara els deveu generar amb el ChatGPT!). Al matí fem una foto aquí, després reasfaltem més enllà i, entremig, unes quantes publicacions a xarxes socials per començar i acabar el dia. ¡Quanta faramalla per no dir ni fer res útil!
Bé, per ser justos, hi ha alguns polítics que sí que creeu contingut substanciós. Sense anar més lluny tu, el nostre alcalde, l’ínclit Pere Regull. No sé si tens un equip que et porta les xarxes socials, encara que crec que no, perquè la redacció de les piulades sembla d’un jove estudiós d’avui en dia (no fas gaires faltes, però no separes les frases i les puntues com si et perseguís un cobrador del frac). En qualsevol cas, ¡felicitats! No passes desapercebut. Aconsegueixes visibilitat. Fa una setmana, vas publicar una piulada titllant de malalts no se sap ben bé si al 324, que eren els que havien penjat la notícia, o a la Universitat d’Oviedo, que eren els autors d’un estudi que diu que dos terços dels estudiants espanyols universitaris tenen ansietat i un 40 %, símptomes de depressió. Se’n podria fer una tesi, d’aquesta piulada, però em limitaré a dir-te que és molt trist que algú que gestiona diners públics i influeix en la legislació que ens regeix no sigui capaç de debatre amb un mínim de rigorositat logicocientífica. Hi vas escriure: “Els malalts sou vosaltres que difoneu notícies alarmistes que no responen a la realitat.” ¿Quina és la realitat, Pere? ¿Tens algunes dades que no coneixem i que no expliques? ¿Ets tu, que ets capaç de percebre la veritable realitat a cop d’ull? Si hi haguessis afegit la referència de l’estudi en què et bases per dir malalts no sabem a qui, almenys no semblaria que estàs responent com si estiguessis a la barra del Coro una diada de castells amb els Verds. Per cert, que precisament en el gran anunci que heu produït l’Ajuntament (amb els nostres diners) sobre Vilafranca només surten els Verds, l’única colla castellera d’aquesta ciutat, ¿oi? Un anunci en què la protagonista diu que no vol viure en un pis de 50 m². ¿No deus saber que un pis de lloguer a Vilafranca pot costar 850 €, oi? Esclar, tu no ho saps això. Tu només que veus la teva realitat.

(Article que s’havia de publicar avui dia 31 de març de 2023 a El 3 de vuit i que ha estat censurat pel director)

Anunci

Le baiser de l’hôtel de ville, 1950. © Robert Doisneau.

¿On han anat els abraços, els besos, les carícies? ¿I les encaixades de mans, els pessics, els colps a l’esquena i anar de bracet? Els distanciaments obligatoris els han nomenat culpables de contagi dissimulat, sospitosos d’atemptar contra la salut pública. Ja no es podran rescabalar els danys a la seua imatge. Tornaran, però seran cohibits, esbossats, incòmodes.
Serà com quan es veu una pel·lícula antiga, quan els actors fumen a la pantalla i els espectadors a la sala. Així es miraran les pel·lícules d’amor amb abraços i besos: experimentant l’estupor per la seua inconsciència despreocupada.
En les noves pel·lícules d’amor no es veurà ni tan sols partir d’una bufada un bes criminal de la mà. Potser, es tornaran a posar en escena les serenates sota els balcons, però amb l’orquestra ben separada i amb un permís expedit pel conseller de salut.
D’aquests pensaments peresosos han sorgit les següents línies acurtades i un poc afectades.

Pàgines d’agraïment

Foto de l’Arxiu de la Fondazione Erri De Luca

El meu pare tenia un disc de poesies de Lorca, recitades amb la veu impostada i solemne d’un actor. Un disc de versos, no de música, que s’havia de posar al plat de la gramola.
Mentre l’escoltava al seu costat, llegia també el text. El contrast entre les paraules escrites i les recitades em feia vindre una certa confusió. L’intèrpret buscava l’efecte distingit, el timbre encisador. La poesia de Lorca, per contra, eixia d’un dessagnament, bategava per una ferida oberta. També en la història amorosa de “La casada infiel” manifestava la repercussió d’una meravella.
“Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.”
(S’apagaren els farols
i s’encengueren els grills.)

L’escriptura era més potent que la veu. Va ser la meua primera descoberta sobre l’energia de les paraules. Quan apagàvem la gramola, rellegia els versos. Sonaven com batecs del cor, caminaven amb passos de sandàlies noves, cruixien i feien olor de cuir.
El primer contacte amb la poesia va ser entre les parets de tuf, entre restes d’erupcions, en italià i amb el text espanyol davant.

Entrevista a Silvana Vogt

Silvana Vogt va néixer a la localitat argentina de Morteros l’any 1969. Ha completat tots els papers de l’auca de la indústria editorial: lectora, columnista, mestra d’escriptura, llibretera i escriptora (no necessàriament en aquest ordre). Amb el Penedès hi manté una estreta relació des que va començar a fer de mestra de narrativa en l’Escola de Lletres de l’Odissea l’any 2013. En poc menys d’un any, ha obert, junt amb l’Arnau Cònsul, una llibreria a Sant Just Desvern, Cal Llibreter, i ha vist la llum la seva primera novel·la, La mecànica de l’aigua, publicada per l’Editorial 1984. El pròxim 27 d’octubre, a les 20.00 h, la presentarà a la Llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès.

La mecànica de l’aigua és una novel·la amb un contingut autobiogràfic palpable. ¿Enteneu la literatura sense aquest component autobiogràfic?

La meva no. I, en general, els llibres que m’agraden més són aquells en què s’intueix la vida per sobre de la forma. Escric interpel·lant el món i els meus records. Però això no vol dir que el que escric sigui veritat.

Entrevista d’Alessia Bronico a Erri De Luca

Foto de l’Arxiu Fondazione Erri De Luca

Us presentem una entrevista en què l’escriptor napolità reflexiona sobre la poesia, l’existència humana i la paraula. Esperem que us vagi de gust.

– Sou escriptor, poeta, traductor, alpinista, i heu fet moltes altres coses, però abans de res sou un home. ¿Com definiria un home?
Un bípede desproveït d’ales, que com a compensació carrega amb la consciència.

– La poesia és la meua malaltia, la meua fixació. ¿En teniu, de fixacions?
La poesia ha estat el format de combat de la literatura del 1900. No sé què entén per fixació, si una mania, un vici o una obsessió. Tinc preferència per fer ús de la paraula en les relacions amb les persones, la preferisc a qualsevol altra expressió, artística o no. Considere el vocabulari com el sistema immunitari més bo contra la falsificació de la realitat.

Davant d’un quadre

Alfred Sisley- Flood at Port-Marly (1876)

D’una pintura paisatgística el primer que en mire és el cel. Després m’endinse en la matèria que s’estén avall, la qual sovint dóna nom al títol i marca el tema. Mentre que una pàgina només es pot llegir en horitzontal seguint les línies, un quadre pot tindre diverses lectures.
No tinc una cultura pictòrica, només els gustos d’un passavolant. M’agrada Velázquez, que em demostra l’existència de la perfecció. Em fascina la pintura al fresc, que no admet retocs, esborrades; és l’equivalent en l’alpinisme d’una escalada en absoluta solitud, sense corda.

El cementiri dels reis menors

Com que el Procés s’ha pres un respir i de moment no ens regala més dies històrics —per cert, convindria que algun dia expliquessin als periodistes que no tot pot ser històric: que existeixen més adjectius— i les disquisicions governamentals espanyoles no m’interessen gens ni mica, aquesta vegada, i després de molt temps —massa—, et parlaré, Rosa, d’un llibre que m’ha colpit. Es tracta de El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč (traduït per Pau Sanchis), i publicat per Raig Verd, editorial de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió.

Confesso que pràcticament no sé res de la literatura balcànica. La meva única lectura d’autors de la zona era, fins ara, la magna novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, escriptor iugoslau —avui dia seria bosnià— que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961. I Malkoč, un escriptor croat, no n’era pas una excepció: no el coneixia.

Jo no sóc pas d’ací, tot i que ho sóc

Islàndia és un país peculiar des de molts punts de vista, i el lingüístic no n’és una excepció. A Europa és un cas singular: és l’únic país autènticament monolingüe, stricto sensu. (El somni humit dels estats centralistes tradicionals, com França, Regne Unit o, per descomptat, Espanya.) A més, és el país amb la taxa d’alfabetització més elevada de tot el planeta. De manera que és lògic que Borges, un admirador de la urbanitat (de la civilitat), i també de les sagues medievals, se’n fes ressò, de les kenningar. Me’l puc imaginar brandant el bastó i traçant figures homèriques en l’aire mentre recitava de memòria aquestes composicions, com si conjuminés pregàries.

Ens ajudeu a traduir ‘Catalonia is not Spain’?

Publiquem aquesta nota per dir-vos que estem col·laborant en la traducció al català del llibre Catalonia is not Spain: A Historical Perspective, escrit i publicat en anglès per Simon Harris. A partir d’avui mateix es pot ajudar a dur a terme el projecte a través de la plataforma de micromecenatge Verkami.

Ens fa molta il·lusió fer-nos càrrec de la traducció per diversos motius, principalment, perquè volem deixar palès el nostre compromís amb el procés que viu Catalunya, un procés que ens ha de portar a la independència del Principat —i que també esperem que serveixi per esperonar la consciència nacional de la resta de territoris dels Països Catalans. D’altra banda, creiem (sincerament) que aquest llibre de Harris pot convèncer molts indecisos, perquè ens hi relata les tempestuoses relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya, i les conseqüències que se n’han derivat fins al moment actual, d’aquesta relació desigual. És una història explicada des del punt de vista d’un nouvingut, com tants altres nous catalans, amb un enfocament distint i que desmenteix veritats instituïdes basades en premisses falses. I ho fa sense pujar dalt d’una trona a repartir dogmes de fe, amb una mirada segurament no imparcial, però serena.

Si voleu més informació del projecte, podeu fer clic a l’enllaç. I si ens voleu ajudar, col·laborar, fer córrer la veu o ens voleu fer arribar qualsevol idea que us vingui de gust, ja sabeu on trobar-nos. Us ho agrairem a l’avançada.

Moltes gràcies!

Més lliure i obert del que molts creuen

Potser perquè en la gramàtica que va publicar a Gredos el 1962 volia sobretot prestigiar la llengua, sense estridències, s’ha tendit a veure Badia més com a endreçador de sabers acumulats que com a algú que innova i els qüestiona.

Però la gramàtica del 1994, que ha passat massa desapercebuda, ens revela un gramàtic molt més obert de ment i fins i tot heterodox. Badia s’hi mostra sensible als registres i això li permet flexibilitzar la part del nucli sintàctic fabrià que més s’aparta de l’ús. Com ho fa? Distingeix en tot moment entre nivell elevat (N1), corrent (N2) i col·loquial (N3) i partint d’aquesta distinció afirma, per exemple, que la caiguda de preposició a “S’ha acostumat que no li facin cas” -on l’ús posa una adavant el que – només és pròpia de N1; i que el pronom relatiu de “Les dades amb les quals treballa” també només és propi de N1, mentre que el de “Les dades amb les que treballa” seria tolerable en N2 i N3. Són punts de vista encara avui heterodoxos que ajudarien a fer més versemblants els diàlegs informals de films i sèries.

(Article publicat per Albert Pla Nualart al Diari ARA el 17 de novembre de 2014.)