Tag Archives: LITERATURA

Entrevista a Silvana Vogt

2016-10-21-13-19-20Silvana Vogt va néixer a la localitat argentina de Morteros l’any 1969. Ha completat tots els papers de l’auca de la indústria editorial: lectora, columnista, mestra d’escriptura, llibretera i escriptora (no necessàriament en aquest ordre). Amb el Penedès hi manté una estreta relació des que va començar a fer de mestra de narrativa en l’Escola de Lletres de l’Odissea l’any 2013. En poc menys d’un any, ha obert, junt amb l’Arnau Cònsul, una llibreria a Sant Just Desvern, Cal Llibreter, i ha vist la llum la seva primera novel·la, La mecànica de l’aigua, publicada per l’Editorial 1984. El pròxim 27 d’octubre, a les 20.00 h, la presentarà a la Llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès.

La mecànica de l’aigua és una novel·la amb un contingut autobiogràfic palpable. ¿Enteneu la literatura sense aquest component autobiogràfic?

La meva no. I, en general, els llibres que m’agraden més són aquells en què s’intueix la vida per sobre de la forma. Escric interpel·lant el món i els meus records. Però això no vol dir que el que escric sigui veritat.

Continua llegint

Anuncis

Entrevista d’Alessia Bronico a Erri De Luca

erri-de-luca

Foto de l’Arxiu Fondazione Erri De Luca

Us presentem una entrevista en què l’escriptor napolità reflexiona sobre la poesia, l’existència humana i la paraula. Esperem que us vagi de gust.

– Sou escriptor, poeta, traductor, alpinista, i heu fet moltes altres coses, però abans de res sou un home. ¿Com definiria un home?
Un bípede desproveït d’ales, que com a compensació carrega amb la consciència.

– La poesia és la meua malaltia, la meua fixació. ¿En teniu, de fixacions?
La poesia ha estat el format de combat de la literatura del 1900. No sé què entén per fixació, si una mania, un vici o una obsessió. Tinc preferència per fer ús de la paraula en les relacions amb les persones, la preferisc a qualsevol altra expressió, artística o no. Considere el vocabulari com el sistema immunitari més bo contra la falsificació de la realitat.

Continua llegint


El cementiri dels reis menors

2016-04-18 20.09.38Com que el Procés s’ha pres un respir i de moment no ens regala més dies històrics —per cert, convindria que algun dia expliquessin als periodistes que no tot pot ser històric: que existeixen més adjectius— i les disquisicions governamentals espanyoles no m’interessen gens ni mica, aquesta vegada, i després de molt temps —massa—, et parlaré, Rosa, d’un llibre que m’ha colpit. Es tracta de El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč (traduït per Pau Sanchis), i publicat per Raig Verd, editorial de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió.

Confesso que pràcticament no sé res de la literatura balcànica. La meva única lectura d’autors de la zona era, fins ara, la magna novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, escriptor iugoslau —avui dia seria bosnià— que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961. I Malkoč, un escriptor croat, no n’era pas una excepció: no el coneixia.
Continua llegint


Atzar

20140428_120049Intentaré no ser taxatiu; però no defugiré la pregunta, Rosa. No, no confio gaire en les caputxetes vermelles, els soldadets de plom, les fades faves, les carbasses que esdevenen carrosses o els flautistes rebecs. Tampoc no confio en les lectures adaptades, en la literatura per a infants ni en la juvenil. No crec que generin més lectors. (Encara que als meus fills els regalo molts geronimostiltons i, si convé, un dia passarem al harrypotter del moment.)

 

La meva, però, no és una opinió científica, només neix de l’experiència pròpia, de les lectures anàrquiques de les injustament menystingudes novel·les d’aventures de Karl May, Verne, Dumas o Defoe, i, a continuació, del salt al buit sense xarxa cap a l’alta literatura: Poe, Calvino, Dickens, Conrad… Sense mestratges, sense guies, empès només per la intuïció i per la set de coneixement. I també per l’atzar —aquella “ignorancia de la compleja maquinaria de la casualidad”, que deia Borges. Continua llegint


L’última nit

lultima-nit-james-salterLlovet és un savi, Rosa. Li discutiria alguna de les contundents (i esbiaixades) opinions que escriu a El País, però aquestes dues frases sobre els traductors són genials. El fet, però, és que Llovet parla des de la seva trona, des de la posició d’algú que pot triar els llibres que vol traduir: els clàssics amb què deixar la vanitat aparcada. Hi ha traductors literaris que fan el que poden (pocs clàssics i sí moltes novel·les industrials) i n’hi ha d’altres, com ara jo, que ni tan sols traduïm llibres, sinó, entre altres coses, prospectes de medicaments o assaigs clínics.

Molta gent, quan dic que sóc traductor, em demana quin llibre he traduït, i quan responc que no, que no n’he traduït cap, que em dedico a altres tipus de traduccions, però que m’agradaria fer-ho algun dia, em pregunten tot seguit: «¿Quin t’agradaria traduir?”. I no tinc una resposta clara. M’agraden molts autors, que encara estan per traduir, i no goso triar-ne un i trair-ne un altre. Això sí, fa uns dies vaig llegir un recull de contes, L’última nit, publicat per L’Altra Editorial i traduït per Alba Dedeu, que em va fer venir ganes de dir: «Vull traduir Salter.» Continua llegint


ENTREVISTA A EDUARD MÁRQUEZ

20140131_114414Us transcrivim l’entrevista que vam tenir l’oportunitat de fer-li a l’Eduard Márquez per al diari El 3 de vuit:

Eduard Márquez, nascut a Barcelona l’any 1960, ha publicat obres de poesia, reculls de contes i novel·les per a nens i adults. Actualment, compagina la seva professió d’escriptor amb classes com a professor de novel·la a l’Ateneu Barcelonès i col·laboracions a mitjans de comunicació, com ara Catalunya Ràdio. El proppassat dijous 23 de gener va oferir una xerrada als alumnes de l’Escola de lletres de l’Odissea a l’Escorxador de Vilafranca sobre la seva última novel·la, L’últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de 2012. 

A L’últim dia abans de demà hi ha un canvi remarcable pel que fa a la localització temporal i geogràfica respecte a les tres darreres novel·les. ¿Són records personals? 

Cada història imposa les seves condicions. En aquest cas, com que la novel·la té una certa dimensió autobiogràfica, la localització havia de ser la corresponent als fets que s’hi narren. I això vol dir parlar del barri en què vaig créixer, de l’escola, de la universitat… De Barcelona i dels llocs on passàvem les vacances o els caps de setmana. Continua llegint


L’última voluntat

Aquest conte que compartim amb vosaltres va obtenir el segon premi en el I Concurs de microrelats Sergio Beser que es va atorgar aquest mes de desembre proppassat:

L’última voluntat

El doble cataclac del pany en obrir li va deixar palès que no hi havia ningú a casa. Podria gaudir d’una estona de soledat per tractar d’oblidar les males marors de la feina. El telèfon del saló s’esgargamellava i un tic convuls de pampallugues roges li feien de cor. Tant era. Com cada dia d’aquests darrers 25 anys, va trobar una nota enganxada al suro de la cuina. S’hi llegien unes ordres esgarrapades amb lletra afanyada, subsidiària: escalfar la lasanya al microones i, de postres, la llista de la compra; a més, això sí, d’un rutinari beset. Va deixar a la taula el mòbil, que rondinava —mut—, i va pitjar el botó del comandament. Mentre mastegava la lasanya tèbia, va aparèixer una figura compungida en la pantalla plana sobre un fons de ferralla automobilística:

«L’accident s’ha produït a les 8 del matí quan un camió ha envaït la calçada contrària en el kilòmetre 233 de la nacional II en direcció a Talaponsa. En la col·lisió ha resultat morta l’única ocupant del turisme sinistrat, la coneguda locutora de ràdio Sílvia Ribes…».

Va respirar fondo i va despenjar la llista del suro: havia de complir l’última voluntat de la dona.

Rafel Marco i Molina

En aquest enllaç podeu llegir els altres relats premiats i més informació sobre el concurs. Esperem que us agradi.


Sí, sí, com vulguis, María Antonia

Sí, Rosa, sí: oblidar-se dels sons de les llengües —de la fonètica i de la fonologia— és pecat mortal. Em fa l’efecte que era Truman Capote qui deia una cosa així com que a ell no li interessaven gaire els grans temes quan escrivia, sinó la música que formaven les paraules.  Continua llegint


Fastigosament ric

Avui defugiré donar-te la meva opinió sobre tomàquets, tomates, tomàtigues, tomaques i un enfilall inacabable de noms que té aquest fruit. Se sol dir que a taula no s’ha de parlar de política ni de religió, jo hi afegiria que tampoc no s’ha de parlar dels noms de plantes, peixos, fruites… almenys quan hi ha comensals d’arreu dels Països Catalans! Si més no, jo me n’estic.

Sí que voldria, però, parlar-te d’un descobriment literari. Podria dir que d’un descobriment a l’engròs, perquè he topat de cop amb un autor desconegut —per a mi— i amb una editorial petita, jove i amb molta empenta. Començaré per l’editorial, Edicions del Periscopi. Continua llegint


Un cànon casolà

Em permetràs que aquesta setmana, Rosa, tenint el Sant Jordi a tocar, deixi de banda la conversa —tan interessant— sobre la felicitat sòlida i l’alegria líquida que vas encetar la setmana passada i et parli dels llibres que més m’han interessat enguany. La llista no pretén ser exhaustiva (no llegeixo tant com m’agradaria), ni alliçonadora (no en tinc la preparació) i tan sols m’hi autoimposo una limitació: que les obres estiguin escrites en català, ja sigui com a llengua original o traduïda. Així que sense més preàmbuls (i sense cap ordre d’importància predeterminat): Continua llegint